diumenge, 24 de març de 2013

SETMANA SANTA (Calvaris, morts i resurreccions).

El que més m'agrada de les dues imatges d'avui és la dualitat, l'antítesi  i la contraposició. Sí, una és la negació de l'altra!
Suposo que cadascú està acostumat a fer-ho d'una manera diferent i tots triem -ja no hi ha excuses- com ho volem fer. 
Ho sento, no m'he pogut resistir a posar aquest enllaç. Pot agradar o no -no entraré en cap discussió estèril sobre el tema- però penso que té un punt de dignitat que costa de trobar en la societat actual.
Sembla ahir que era Nadal i ja estem immersos en la Setmana Santa. Com passa el temps! Aquesta és una setmana propicia pels calvaris, les morts i les resurreccions. De fet, sabedor que ja tot és possible, només em queda gaudir de l'ambient i, si s'escau, contribuir a fer que l'esperit d'aquest dies ho impregni tot i a tothom. 
Acaba de caure un ruixat. Res, quatre gotes que no malbarataran l'esforç bricolatger d'aquests darrers dies. Per sort, aquest matí ja he acabat les coses més sensibles que calia fer a l'aire lliure. Francament, ara és amb això amb el que gaudeixo i la resta m'importa ben poc. Algú pot pensar que perdo ni un sol i miserable minut del meu temps en donar satisfacció a coses surrealistes, basades en una obsessió malaltissa del kumbaianisme més poruc i llepaculs? No, fillets, no! Qui vulgui posar el cul, que el posi ell solet i que li aprofiti (ja posats, que simuli plaer)!
Aquesta propera setmana pot ser molt interessant i propensa al drama coral. Ja se sap: els drames, si es fan col·lectius, tenen una dimensió més normalitzada i menys traumàtica. Malgrat tot, la dita ho descriu perfectament: "Mal de muchos, consuelo de tontos". Doncs això: hi ha coses que no tenen consol, malgrat afectin a més d'un. 
Vaig a fer un most i a continuar -ara que he parat la meva dèria bricolatgera- amb un parell de relats que he de lliurar abans de dimecres -n'hi ha que tenen esperances, malgrat siguin vanes-, que el més calent encara està a l'aigüera.

4 comentaris:

  1. Segur que en una altra vida vaig estar enamorada de Jeremies, o potser del seu llenguatge;amb aquella duresa extraordinària de
    qui no cerca èxit social. Potser em va fascinar l'home perseguit pels homes i aparentment abandonat per Déu. L'home que no era cap heroi. L'home implicat, en plenitud, amb el poble i no pas com espectador; l'home que fou tragèdia i grandesa enmig d'Egipte, d'Assíria i els Caldeus
    (tot potències).

    Em pregunto, encara, com podia tot sol, el meu estimat Jeremies, viure en pau?

    Quins temps i quina vida més plena de perills!
    Ara no recordo si vaig fer l'amor amb ell.
    Aquesta memòria...

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  2. Espera, encara recordo el que vaig sentir quan en aquesta vida -i ja del tot seduïda- em vaig trobar de nou amb la seva veu: (Jr 20:14-15)

    Que quina mena veu és? Escolta-la però no pas amb l'orella incircumcisa... deixa't seduir tu també per tanta singularitat.

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  3. oh vaja, tornaran a posar Quo vadis i els 10 manaments una altra vegada...

    ResponElimina
    Respostes
    1. I potser també al canal 18 a partir de la matinada posaran "Diari d'una verge" ;-)

      Onze de setembre.
      INDEPENDÈNCIA!

      Elimina