Miro la lluna -excepcionalment esplèndida- mentre els petards intenten malmetre aquest moment màgic. No ho aconsegueixen i gaudeixo de l'enèsim mojito -el cava ja fa estona que ha acabat el seu temps- pensant en totes les coses que cremaria. No, ja no em queden gaires coses per cremar. Fa temps que acostumo a cremar-ho tot al final de cada dia. Potser és que si hagués d'esperar a Sant Joan, l'acumulació seria massa gran i no hi hauria prou foc per purificar-me.
Em faig seguidor d'un nou bloc. Em consta que és d'una estimada amiga que cada dia em sorprèn més amb els seus textos i amb la manera que té d'expressar els seus sentiments. No puc fer altra cosa que elevar a pública la meva admiració. La seva naturalitat em té captivat!
Ara, a hores intempestives, mig ebri d'alcohol i de sentiments contradictoris, repasso un text que passarà de ser un conte a una petita obra teatral. Fa unes setmanes, un amic va llegir-lo i em demanà que l'adaptés per una colla de nois i noies que tenen el teatre ficat a l'ànima. Aquest amic meu els fa de director de les obres que representen -de manera aficionada- i va pensar que els podia servir. Doncs au, per vosaltres va nois!
El cel esdevé un camp de batalla entre la bellesa natural de la lluna i l'intent humà de fer alguna cosa -sorollosa, barruera i poc subtil- que em distregui del seu meravellós i seré espectacle. Prenc consciència: som petits, molt petits; vulnerables, molt vulnerables; humans, massa humans... però n'estic encantat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada