dimecres, 6 de gener del 2010

EL QUE MÉS EM MOLESTA.

Sempre m'he caracteritzat per anar més enllà del que es podria considerar la simple obligació, per planificar les coses fins al detall més insignificant, per intentar preveure el que pot passar davant d'una circumstància concreta. Això no té cap mèrit. Només és un indicador del grau d'implicació, responsabilitat i interès per fer les coses ben fetes.
Quan es comet un error només és atribuïble a dues causes: la desídia o les limitacions intel·lectuals del que el comet. En ambdós casos és censurable.
Quan aquest error es comet per segona vegada en un curt espai de temps, encara és més censurable (més si els protagonistes són els mateixos). Si passa això i es descobreix l'error, el més aconsellable és intentar, amb mitjans propis i sense fer gaire publicitat, esmenar-ho de la manera més ràpida i discreta. 
Hi ha poques coses que em molestin d'una manera especial i definitiva, molt poques. Una d'aquestes coses és que em traspassin la responsabilitat de la resolució dels errors que han comés altres. Molt més quan qui ha comés l'error s'està rascant la panxa tot el dia i, si l'ha comés ha estat per desídia. Normalment, això coincideix amb una actitud permanent de crear tensions innecessàries (és a dir, no em preocupa la meva feina però sí que critico la dels altres). Intentar que un tercer solucioni l'error pot resultar molt "popular" i "magnànim", però és un altre error. Qui comet un error l'ha de solucionar ell mateix (molt més si és d'un tema de la seva competència exclusiva). Acostumar-lo a que si comet un error sempre hi haurà qui  li solucioni només contribueix a refermar la seva posició d'irresponsabilitat i de crítica constant envers els altres (en qüestions que no haurien d'importar-li).
No pretenc magnificar coses fútils, però són els petits detalls els que marquen tendències i maneres de fer les coses. És decepcionant veure que es prima el "menjament d'orella" davant dels criteris d'esforç, organització i responsabilitat. Us imagineu que un president d'un govern pretengués que el ministre de Cultura presentés els pressupostos, atesa la desídia del ministre d'Economia (per molt bé que sabés "menjar l'orella" el referit ministre)? No, oi?... Doncs per aquí va la cosa. Recordo una frase molt adient: "Que cada palo aguante su vela" (o aquesta que em resulta més propera, sincera i desproveïda d'aquesta falsa correcció que a alguns agrada exhibir: "Que cada perro se lama su cipote")
Bé, ara ja sabeu què em molesta. Ah, per completar aquest post, en podeu llegir un parell que  vaig escriure fa temps (aquestes coses no sorgeixen de sobte, van madurant fins que cauen de l'arbre i, com ja us he dit, jo veig a venir les coses). El primer es diu "El guru" i el segon "La puteta prenyada". Espero que us divertiu llegint-los.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada