POLLASTRES SENSE CAP

Primer de res, vull dir-vos que ja he satisfet la meva necessitat d'un nou ordinador i ja tinc el Macbook Pro que us vaig comentar. Em costarà acostumar-m'hi però, pel poc que he experimentat, penso que hi he sortit guanyant amb el canvi. El Cueta, per tant, pot estar tranquil.

Bé, avui parlaré dels pollastres. No, no m'he tornat boig. Heu observat mai el comportament d'un pollastre? És curiós però definitori. Si té diverses coses per menjar, les picoteja totes sense acabar-se'n cap. Moltes vegades, a la vida, fem el mateix. Tenim tanta ànsia de fer coses que no encertem a començar i acabar-ne cap. Aquest, a més de ser-ho dels pollastres, també és un comportament típic d'aquesta espècie -mai prou valorada- de la que ja us n'he parlat en diverses ocasions: els hiperventilats. 

Fer les coses sense ordre ni concert, assignant a la darrera cosa que els encarreguen una urgència totalment injustificada, és una de les altres característiques d'aquests espècimens dignes d'estudi. Sembla ser que no poden entendre que la visió global de les coses és el que ens permet assignar una major o menor urgència a cada aspecte de la vida. Aquest  comportament erràtic es basa en la filosofia d'anar tapant forats com es pot i pel primer que passa per allà. El més trist, és que aquest comportament no es produeix per manca de mitjans. La manca de previsió i planificació, juntament amb una inusual ànsia de protagonisme -sense saber de què s'està parlant- és el que provoca aquestes situacions.  El cas és estar i fer-se veure, encara que no es tingui ni idea del tema que s'està tractant en aquell moment. Llavors, quan s'intenten traslladar les idees del projecte -per tal que algú l'executi, ells no són mai qui ho fa-, com que no es té ni idea, és quan venen les ordres i contraordres. En aquell precís instant surt el pollastre sense cap: es van dient i fent coses sense cap sentit i sense cap tipus d'eficiència i d'eficàcia. El més greu és que quan es fan suggeriments a aquestes "llumeneres", encara s'ho prenen com un insult a la seva intel·ligència.

Recordo -parlo d'una època en la que estava treballant en una institució molt jerarquitzada- que sempre dèiem que un ascens en l'escalafó no significa un augment automàtic de la capacitat de raciocini i de la intel·ligència. Dit d'una manera planera: el que és un anormal quan està a la base de la piràmide -excepte honroses excepcions-, ho continua essent quan està a la cúspide (a vegades, fins i tot creiem que era condició imprescindible, per arribar a la cúspide, ser un autèntic anormal). Bé, sembla ser que les coses no canvien amb el pas del temps i es mantenen les tradicions. Visca la tradició!!! Més, si pot provocar situacions grotesques que ens poden fer riure molt si sabem situar-nos com espectadors privilegiats del gran despropòsit.