Aquesta darrera setmana -la que avui s'acaba- ha sigut molt fructífera i ha redreçat moltes coses. Continuo caminant per aquest camí que fins ara havia esdevingut tortuós i ple de revolts. Molts enemics m'esperaven amagats en cadascun d'aquests revolts i els he anat sortejant a mida que avançava la meva marxa. Ara només cal ser conseqüent i no defraudar la confiança depositada en el meu projecte. Sé que hi haurà qui voldrà dir què, com i quan s'han de fer les coses, però penso que ningú pot tenir cap dubte del meu compromís. Només necessito que em deixin fer les coses. Jo tinc molt clar què, com i quan s'ha de fer i -no ho oblidem- al final, seré jo -com sempre- qui rebrà el retret d'aquells que vegin insatisfetes les seves expectatives. Només demano prou autonomia per tal de fer el que considero que s'ha de fer i de la manera i en els tempos que crec que s'han de fer. Seran unes primeres setmanes dures i d'aprenentatge, però sempre he pensat que ningú neix ensenyat i que la predisposició, actitud i ganes de fer les coses és el més important.
No ens enganyem, els darrers esdeveniments han posat sobre la taula allò de "o un, o cap". He tingut com aliat el propi destí. Tampoc era una decisió massa difícil de prendre i tampoc hi havia altra alternativa fiable. Fins i tot m'atreviria a dir que era una decisió presa, però que calia escenificar. Bé, demà veurem com va la cosa. El més important és que ningú intenti ficar-se pel mig i que es recolzin les meves decisions. Malgrat sembli el contrari, les meves decisions sempre estan pensades a priori. De fet, aquest projecte ja el tenia preparat des de feia setmanes, quan hi va haver un primer conat de "Ui, ui, ui!!!" (era previsible que, al final, tot acabés esclatant. Només era qüestió de temps). En aquell moment vaig dissenyar com hauria de ser tot plegat, arribat el moment. Aquest moment ha tardat en arribar menys del que jo em pensava. La meva avantatja és que ja ho tinc tot apamat i he reproduït mil vegades, mentalment, el funcionament d'aquest projecte. Com sempre faig, he visionat a priori tot el que, com i quan s'ha de fer. Fins i tot he previst tots els problemes i inconvenients -en totes les variants possibles- i he generat solucions a aquests problemes. Qui em coneix, ja sap que jo mai improviso si no és absolutament necessari.
Aquesta nit passada he anat a gaudir de les puber-lolites. Magnífica sessió de sexe non-stop per a celebrar un nou repte, un nou motiu per viure, per llevar-me cada matí, per no deixar-ho tot i dir "que us bombin" (per sort, m'ho puc permetre). Cada dia em fan més feliç i, des de que les conec, la meva força moral, espiritual i personal s'ha vist incrementada. Torno a tenir ganes de "menjar-me el món". Torno a tenir la força per apartar del camí els obstacles i a aquells que els posen. No sabeu quina confiança dóna el fet de veure dues meravelloses criatures com les puber-lolites fent-me "la onada" desprès d'una de les nostres sessions. Puc semblar poc modest, però tampoc vull amagar la veritat. Ho sento...
Ahir també va ser un gran dia. La Nikita em va fer un comentari d'aquells que aixequen la moral a un mort (he dit mort?, ui! Perdó) i que aprecio en tot el que val. La Nikita, el Lupus i el Ronin han estat pilars fonamentals de la meva resistència d'aquests darrers dos anys (queden dos dies per tal que algú canti allò del "anys i anys, per molts anys...). També sé que, arribat el moment, seran els que estaran al meu costat, de forma discreta però efectiva. D'alguna cosa els ha de servir haver sigut d'aquells amb els que vaig aplicar -ja fa anys- aquella màxima que diu "Derramaré Instrucción y la dejaré a los que buscan la Sabiduria"
De moment ho deixo, però ja sabeu: "El muerto al hoyo y el vivo al bollo". Pot semblar una mostra d'insensibilitat però, el món continua girant, i és el que hi ha...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada