divendres, 2 d’abril de 2010

L'ÚLTIM SAMURAI

He dormit prop de deu hores seguides i això es nota. Un esmorzar-dinar ha sigut el preludi d'una potent migdiada. És a dir: dormir, dormir, dormir... Que ja era hora!
També he desenvolupat una mica les notes que vaig prendre ahir, durant el viatge, i ara em disposo a veure una de les pel·lícules que més m'agraden: L'últim samurai. Em permeto recomanar-vos que la veieu. És llarga, ja ho sé, però val la pena veure-la. Si em feu cas i la veieu, us aconsello que no us quedeu amb la forma d'interpretar del Tom Cruise o en l'acció pròpiament dita. Quedeu-vos amb la lliçó moral que ens ofereix la cultura japonesa, els samurais.
Des del minut zero podreu apreciar que els preceptes morals dels samurais semblen cruels i sàdics. No és així. El samurai respecta l'enemic i a ell mateix. Quan algú està disposat a lluitar, ha d'estar disposat a morir. La resta és fer trampes, ser mal perdedor. Hi ha una escena que és força definitòria: És el moment en el que el cap dels samurais talla el cap al general de les forces regulars. Aquest fet no s'ha de veure com un acte de crueltat. El propi general, derrotat, intensa salvar el seu Honor fent allò que l'honora i es fa l'harakiri. El cap dels samurais només posa punt i final al sofriment del general esventrat per la seva pròpia mà. 
Aquest fet ens ofereix una doble visió: La del general que intenta netejar el seu Honor -sabedor que quan es lluita es pot perdre i morir- i la del cap els samurais, que acaba amb el patiment del general. La vida seria més senzilla si es regís per preceptes com aquests -tampoc cal que els actes fossin aquests- i desterréssim aquella por a morir i a afrontar les responsabilitats, que ens fa fer tota mena de tripijocs per tal d'escórrer el bulto. 
Des de la finestra de dalt de la casa veig la nit i els estels que esquitxen el cel negre i obscur. Quina meravella! El silenci ja fa estona que s'ha apoderat de tot i els remors humans queden circumscrits a l'interior de les cases. Pel carrer no corre ni una ànima i només algun "pixapins" -d'aquests que pugen aquí, pretenent fer el mateix que fan a Barcelona- trenca aquest silenci. Algun dia, aquests visitants ocasionals, descobriran que si els llocs són tranquils és perquè els que hi viuen volen que siguin tranquils. De què serveix marxar de la bogeria per a continuar fent el boig?
Demà ja serà un dia més productiu que aquest. Avui he reconstituït el cos -he dormit- i demà reconstituiré l'esperit. No cal gaire per a fer això: Una passejada de bon matí per aquestes muntanyes -en silenci, sense pertorbar la vida pròpia del bosc i sense destorbar els seus habitants- pensant, analitzant, preparant la propera batalla -que serà dura i llarga- serà el millor reconstituent. Sembla mentida com flueixen les idees i què clares es veuen les coses aquí. La serenor que es respira a l'ambient sembla impregnar tot allò que la respecta. Aquesta mateixa serenor és generosa i es desprèn d'una part d'ella per donar-me'n a mi una mica cada hora que estic aquí.
Demà (o més tard), més. Ara vaig a preparar la "paradeta" per tal de gaudir d'aquesta magnífica pel·licula i poder imbuir-me d'un món que seria el meu món ideal. Un món en el que no és important viure o morir; el que és important és com i per què (o per qui) es viu i es mor...

2 comentaris:

  1. Si t'ha agradat la pel·lícula et recomano "Rurouni Kenshin".
    Pot ser et semblarà infantil perquè és un còmic. Però en aquest, hi pots aprendre un munt sobre un samurai que un dia deixa de matar i busca una vida pacífica.

    ResponElimina
  2. Hola Maria,
    la buscaré, segur que és una bona pel·lícula. No hi fa res que sigui un còmic.
    Què tal la Setmana Santa? Ja parlarem.
    Un petó.

    ResponElimina