dimarts, 6 d’abril de 2010

TORNADA A LES TRINXERES

Ja està, ja torno a estar a les trinxeres. Fins demà no tocava, però sempre m'ha agradat copsar l'ambient abans d'entrar en batalla. La guerra és una de les crueltats més importants i bàrbares que ha inventat l'home (i la dona). La guerra és dura, molt dura. Fa tremolar com una fulla els homes més ben palplantats i descobreix herois entre aquells que mai s'havien significat.
"Plora com una dona per allò que no has sabut defensar com un home". Rotunda frase, pronunciada per Fàtima -la seva mare- a l'emir Muhammad XII (conegut com Boabdil a la tradició cristiana), amb motiu de la debilitat, passivitat i falta de fermesa, que van provocar la pèrdua de la ciutat de Granada l'any 1492, davant els exercits dels Reis Catòlics. Sempre m'ha semblat una frase molt il·lustrativa de com es paga la manca de valor, els dubtes i el papalloneig en combat.
Jo en vaig sentir una -que faig meva- que sempre m'ha agradat: "Vas provocar-me assaltant una de les meves ciutats i jo he acabat conquerint el teu país". La vida és així: tal faràs, tal trobaràs (i augmentat).
Bon dia, demà serà un bon dia. La meva agenda està plena i això m'encanta. També m'encanta per un motiu: podré fer la feina a la meva manera  -que, no és per dir-ho, crec que és efectiva- i no hauré de dependre de decisions que mai es prenen, ni de voluntats alienes. 
Penso que poden venir dies d'intensa activitat -esgotadora diria jo- però mai m'ha espantat el volum i la dificultat de la feina. El que m'espanta (o més aviat, em fa fàstic) és la "mariconada", el "capritxet", el "lleponisme", el "si senyor", el combregar amb rodes de molí.  Que no pateixi ningú, tinc les espatlles amples per aguantar la càrrega que calgui. Si no em veiés capaç, ho diria abans. Jo no deixo les feines a mig fer, ni em comprometo imprudentment.
Bé, ara que estic pletòric, amb les piles carregades, amb una moral més gran que l'Alcoià (ja sabeu, aquell equip de futbol que perdia 10 a 0 i encara demanava temps a l'arbitre),  amb la certesa de saber que les coses poden anar millor i amb ganes de que així sigui, començo una nova temporada. 
Esperem que no em facin desdir (per desídia i papalloneig aliè) del que aquí he dit. Espero que no. Jo no ho vull.
Després més, però no amb més convicció... perquè és impossible!

4 comentaris:

  1. "-Vas provocar-me assaltant una de les meves ciutats i jo he acabat conquerint el teu país-.
    La vida és així: tal faràs, tal trobaràs (i augmentat)."
    (L'Exorcista)


    La presència (la vida) viscuda dins aquesta lògica dels mereixements com a solucions
    d'emergènci(d'intercanvi),
    és quedar-se al llindar de tot; és el no anar més enllà i matar. Tanta justícia humana
    -i quan dic justícia humana sobretot dic justícia limitada- extermina tot intent de bondat (de vida).

    I així és com neix tota guerra -i quan dic guerra no dic risc de viure, sinó que dic perill de mort-



    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  2. M'ha agradat aquesta contraposició entre "risc de viure/perill de mort"
    Molt bona!

    ResponElimina
  3. Per què dius que és molt bona?

    Ara patim de bonitis?

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  4. Doncs perquè m'ha agradat. Així de senzill.

    ResponElimina