dissabte, 19 de juny del 2010

ESTAR-SE A CASA

Fa un parell d'hores que he arribat, una vegada més, al meu refugi -un lloc que anomeno, amb la boca gran, casa meva- de la muntanya. ja he dit i reiterat que aquest és un dels pocs llocs en el que sóc feliç, autènticament feliç. M'esperen un parell de dies de soledat i moltes coses en les que pesar. Plou. La felicitat ja quasi bé és completa. Els dies de pluja són els que prefereixo. Tothom és a casa seva, ningú al carrer i la sensació protectora dels murs de pedra em proporcionen aquella tranquil·litat que darrerament tant em costa de trobar. 
Només he tingut temps d'arribar, obrir paravents, donar la llum, obrir l'aigua i ja ha començat a ploure. Al carrer fa fresca. És una fresca primaveral, de finals d'hivern, impròpia d'aquesta època de l'any. Ja m'està bé. Aquests dies només pretenc descansar, Fer allò que nomé puc fer quan estic sol, sense ningú que em distregui i distorsioni els meus pensaments. Aquests seran dies de llargues escriptures, de nits insomnes, de menjars a deshores, de efluvis etílics, de rampellades creatives. 
S'aproximen les vacances però tampoc tinc la necessitat de gaudir-ne gaires dies. Per sort o per desgràcia, amb pocs dies en tinc prou per recuperar l'equilibri, la calma, la serenitat i l'oremus. Per desgràcia, les decisions alienes, irreflexives, producte de la por, de l'asfíxia, del ui,ui, ui, són les que no tarden en fer-me descentrar novament, víctima de la vergonya aliena que sento. Tots tenim una creu i la meva és aquesta.
El cel continua plorant sobre la terra com si la visió de tots nosaltres, de les nostres anades i vingudes, d'aquesta malaltissa obsessió que tenim per complicar-nos la vida, fos el preàmbul del principi del fi. El sentiment premonitori del cel fa que ens bany en llàgrimes, mentre ens expressa el seu condol per l'esdevenidor mitjançant la negror que acompanya la pluja.
D'aquí una estona, potser més. Ara vaig a gaudir del meravellós espectacle de la pluja, que sembla esdevenir un diluvi per moments, mentre cauteritzo les ferides interiors amb alguna beguda esperitosa.

2 comentaris:

  1. mmm que se n'ha fet del relat d'espies?

    ResponElimina
  2. Hola Anònim,
    L'estic escrivint tot i després el penjaré per capítols. D'aquesta manera és més fàcil seguir el fil de la narració.
    Una abraçada

    ResponElimina