dimecres, 29 d’agost de 2012

FRIKIS DEL MÓN

Avui em passa una cosa poc habitual en mi: encara no tinc imatge per aquest post. Potser avui estic una mica espès després d'haver dormit poques hores aquesta nit passada. Ahir tenia la intenció d'acabar una cosa i m'he quedat fins acabar-ho. He aprofitat per preparar coses noves i escoltar la ràdio. La ràdio, de matinada, és genial! No ho feia des d'una temporada en la que passava les nits a l'hospital i em distreia escoltant programes frikis en els que participaven elements frikis de la societat. Eren altres temps, altres llocs i altres circumstàncies...
Avui tenia al cap parlar de dues o tres coses força interessants, però he decidit guardar les notes com esborranys per quan vinguin temps més estèrils, creativament parlant. Potser perdran la frescor de la tinta acabada d'escriure, però guanyaran en pòsit de saviesa. De moment, em conformo a parlar de coses intranscendents però curioses.
En aquesta Espanya de los Botejara que ens ha tocat viure -només fent un tour pels Telenoticies de les diferents cadenes i veient el panorama friki- podem trobar amb una amplia diversitat de personatges força instructius: des dels homes de bona fe (?) que s'espanten de la seva pròpia ombra, víctimes de la incertesa -amb reaccions molt curioses i interessants (algunes, fins i tot interessades), però fora de lloc- que els provoquen les noves situacions que els toca viure (són els que es mostren acollonits als platós de TV). També tenim els que veuen fantasmes per tot arreu i es consideren el centre de totes les mirades de manera injustificada. El seu estat d'angoixa permanent els fa reaccionar de forma inusual i espectacular. Fent escarafalls innecessaris, davant coses completament normals, que passarien inadvertides, finalment aconsegueixen cridar l'atenció de tothom, veient-se -ara sí, realment- en el centre de l'huracà. Fa uns anys, vaig tenir un amic que deia: "Per amagar una cosa, el millor és exposar-la públicament. D'aquesta manera, tothom assumeix que forma part del paisatge i ningú s'hi fixa". Són els que fan l'intent de ser graciosos -per compensar o amagar la timidesa-i acaben fent un espectacle denigrant al mig dels platós.
Per últim, vull fer esment d'una espècie força curiosa: són els que, com a conseqüència de la confluència de les dues tipologies que he descrit anteriorment i atribuint als altres -segurament sense mala fe, però desafortunadament- algunes característiques pròpies, s'entesten a qüestionar, de manera obsessiva i completament irracional, el que haurien de ser autèntics actes de fe (ofenent amb el dubte en el que basen la seva injustificada ofensa). Potser algú que sigui creient es qüestiona l'existència de Déu o en demana prova constant? Potser algú dubtaria de la mà que et treu de les sorres movedisses? Són els que van a la TV i no els agrada quan els utilitzen per formar part de l'espectacle (si no vols pols, no vagis a l'era).
D'aquests personatges es nodreixen els programes de TV d'avui en dia i són un reflex d'una part cada vegada més important de la nostra societat. Per sort, poso cada vegada menys la TV i m'estalvio veure en què s'està convertint el món. Tot plegat, jo només puc dir-ho i escriure sobre ells (amb bona fe, això sí!)...
Deixo aquest enllaç per si algú vol aprofundir en el tema. Ara tinc altres coses més interessants per fer. Entre d'altres, preparar-me per les properes tempestes que han anunciat. Sempre m'ha agradat estar previngut i preparat per suportar els elements! Quin repte hi pot haver més engrescador que lluitar contra els elements de tu a tu, sense concessions i sense por, defensant les quatre coses que et fan ser el que ets.
Doncs au, a viure... que són quatre dies i ja n'hem passat tres!

PS. Per cert, ja sé com es diu aquella cunyada de tonadillera de la que parlava en el post d'ahir; aquella a la que donava -ara no recordo en quina de les diferents versions del post- alternatives sobre com plantejar la seva separació i aconseguir així que l'espectacle friki que donava per la TV fos encara més notori en la intimitat (segur que tot es qüestió de diners, que només vol anar sortint a diferents programes i que no s'acaben separant). Es diu Rosa i es veu -això em diuen fonts ben informades- que és una habitual d'aquest programa que es diu Sálvame.
Ole, Ole! Ja he trobat imatge pel post!!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada