dilluns, 27 d’agost de 2012

PERLES NATURALS

Penseu que veient aquesta imatge puc posar-me dels nervis? És evident que no, oi? Doncs no ho faré!!! La pell que ha tastat la fredor d'aquesta aigua ja no sap estremir-se d'una altra manera.
Per no perdre la centralitat espiritual i anímica, he decidit actuar com el mestre del "Pequeño Saltamontes": Fas malament les coses? Doncs tu en patiràs les conseqüències. No fas les coses com estan previstes? Doncs jo les faré quan a mi em roti dels ous. I així fins a l'infinit, però amb il·lusió i sense perdre la calma o la serenor en cap moment.
Aquest és el camí: utilitzar el marge discrecional per premiar al bo i castigar al dolent. Sense cap tipus de mal rotllo i sense fer-ne una qüestió personal; simplement un acte pur, fred -fins i tot una mica cruel- i educador, un acte formatiu que seria d'agrair en un entorn de gent normal o almenys amb dues neurones funcionant alhora.
Parlant d'una altra cosa, d'un altre àmbit, aquest matí ha sigut una mica mogut. Res que no pogués solucionar, però coses que et fan pensar i que mereixen una reflexió profunda: molta gent no sap el privilegi que té i no n'és conscient fins que el perd. Vivim en una societat poc habituada al sacrifici individual en pos del benefici col·lectiu. Realment, alguns membres d'aquesta societat -per sort, no tots-, educats en l'exercici dels drets però no dels deures, no tenen una percepció real del que és el dolor, del que és el cansament, del patiment, del sacrifici, del servei als altres... i de tot allò que és mísera renúncia al benestar propi per excelsa contribució al benestar social. No calen grans gestos ni eloqüències gratuïtes. Només cal feina en silenci, feina a l'ombra -"invisible", com diria algú- per donar protagonisme a l'acte altruista en sí mateix, no a la persona que l'executa.
Sempre he sigut un individualista convençut i he pensat que les societats tiren endavant pels grans actes individuals dels seus membres. També penso que l'associació de grans individualitats és el que fa les societats excelses i que és una tasca primordial de les col·lectivitats cultivar grans individus per -en puntuals associacions- obtenir grans beneficis col·lectius. Potser el problema de la nostra societat és que ho hem confiat tot a allò que en diem "Societat" -formada per Leire Pajin i similars- i no hem potenciat les habilitats individuals dels seus membres. Hem considerat un mèrit que ments obtuses hagin arribat als grans llocs de decisió i no hem vist com malbaratàvem autèntics genis per una obsessió malaltissa per homogeneïtzar el nivell cultural col·lectiu. Hem frenat els superdotats per no fer quedar malament els menys dotats. Algun dia potser n'aprendrem...

PS: Tot això mentre alguns fan vibrar els seus cossos -àvids de sensacions noves, intenses i irrepetibles- i d'altres preparen el seu final, tot mortificant la seva carn per elevar el seu esperit i asserenar la seva ànima.

2 comentaris:

  1. No t'ofenguis, d'acord?
    Es nota que acabes de tornar de vacances, carregat de bones intencions^-^.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Maria,
      No m'ofenc. Molt menys si el comentari és teu. Intencions? Bé, sempre són bones... malgrat no sempre acabin reeixint.

      Petons!!!

      Elimina