dijous, 10 de novembre de 2011

COMEDIANTS

Cada dia m'emociona més el món de la tragèdia i de la comèdia. De fet, vivim rodejats de comèdies, òperes (algunes bufes), sainets, tragèdies i tota sort de gèneres derivats del meravellós teatre de la vida. Quants magnífics actors s'ha deixat perdre l'art dramàtic! Per sort, sempre els queda aquell teatre d'aficionats que practiquen constantment, en cada acte de la seva vida.
Avui volia titular aquest post com "Paraules buides", però he decidit desdramatitzar-lo una mica. La majoria de les paraules són buides: tenen un so, aquest so té un significat... però la interpretació d'aquest significat s'ha tornat completament anàrquic. Ha arribat un moment en el que res té un significat cert. Tot és relatiu, tant relatiu que sembla ser que un "sí" pot significar un "no" i a l'inrevés. El problema rau en que tampoc hi ha unes regles establertes de quan s'ha de canviar el significat de cada cosa. 
Aquesta tarda, mentre intentava dormir una reparadora migdiada, m'ha trucat un amic i m'ha explicat una història d'una manera tan críptica que he precisat dues repeticions del mateix fet. Per quin motiu la gent no diu directament el que vol dir? Per por? Por a què? A les conseqüències d'haver fet mal fetes les coses? A que se sàpiga que ells ho han explicat? No ho entenc, francament.
Ho deixo. Vaig a sopar una miqueta. Res, una cosa lleugereta, una mica de fruita i ja està. 

PS. Avui ha sigut un dia còmic i grotesc. Demà pot ser la quintaessencia del despropòsit. Per sort, ja és divendres i queda un dissabte i un diumenge per pair-ho. 

5 comentaris:

  1. Aquesta mateixa conversa la vaig tenir ahir a la tarda amb l'exdona del meu germà, les dues som de grans xerrades on posem el món del dret i del inrevés per intentar arribar a aquest punt on tot convergeix i alhora es delimita i apareix allò de "que està passant?"
    La meva opinió és sempre la mateixa, viatjant per aquests mons tan allunyats del nostre,convivint amb altres cultures t'adones de l'equivocada que esta la nostra societat a mesura tot el seu concepte en el merament econòmic i consumista, en no voler profunditzar una mica mes en las persones i amb tot allò que sempre ens queda per dir.

    Ens estem perdent moments únics, el valor de les petites coses, el sentit d'una mirada, d'un somriure a temps o potser el d'una abraçada a destemps, costa molt no caure en la banalitat, a trobar moments per viure'ls amb la intensitat que mereix una senzilla xerrada entre amics quan saps que aquest tu a tu es plenament sincer.

    Jo des de que vaig tornar a Barcelona de nou m'he adonat que hi ha una part incompleta dins meu que mai trobaré aquí, potser perquè precisament es per aixo que vaig marxar ara fa tans anys, perquè buscar més enllà de aquesta superficialitat tan instal.lada a la nostra societat.

    Noi, quin desvariejament de bon mati oi?

    ResponElimina
  2. Bon dia Marta,
    Grans xerrades? Jo també sóc de grans xerrades, malgrat limito aquesta activitat a poques persones (interlocutors).
    Jo també he tingut l'oportunitat de veure el costat fosc de l'ésser humà i les seves conseqüències. He vist que no sabem apreciar, com fan altres cultures, la simple essència de la vida. Ens encaparrem en disputes que només tenen un objectiu i un interès econòmic.
    Una de les coses més meravelloses que hi pugui haver és canviar el plor pel somriure en un nen que acaba de perdre -enmig d'una guerra- els seus pares. Tot rodejat de mort, es mou a tentines entre destrucció. Poder arrencar-li un somriure, fa que tot plegat pagui la pena.
    Si descartem tot allò innecessari, queden les quatre coses que són les que ens fan ser com som. Recordo hores i hores de conversa vora la llar de foc d'un petit bar -ara ja tancat- que freqüentava fa anys. Allà ens despullàvem l'ànima i ens fèiem confidències, esperàvem consell... Són temps passats!!!
    Fa sis anys jo vaig fer un canvi substancial en la meva vida i des de llavors tinc una permanent insatisfacció. Vaig fer-lo per responsabilitat, potser era imprescindible fer-lo, però no puc oblidar aquella vida i cada dia em costa més continuar amb aquesta. Era similar al que tu em dius -potser algun dia, en privat, t'ho explicaré- però et puc dir que llavors em sentia viu i tot tenia un sentit. Ara només deambulo pel món.
    No, Marta, no és un desvariejament. És un sentiment que entenc perfectament. A mi també em passa. Sé d'on vinc, sé què vull i no em sé ubicar en una societat que no és capaç de deixar-me ser feliç.

    ResponElimina
  3. És que jo crec que no tots estem preparats per a grans converses, aquestes converses en las què un despulla l'ànima i es presenta tal com és.

    Una dels avantatges que té viatjar, no és solament conèixer altres cultura tan dispars de vegades com la nostra, és enfrontar-se a un mateix, amb les seves manques i les seves necessitats, adonar-se que mes allà del merament material hi ha tot un món de possibilitats que fan treure el millor de nosaltres mateixos i ens ajudant a coneixens millor.

    Jo vaig marxar de casa amb 18 anys, exactament a mes de 6000 km a casa, vaig canviar la comoditat i un bon treball, per les ànsies de veure món, però sobretot de deixar un ser una impertinent, una persona mancada de valors morals i afectius perquè no veia mes enlla de la meva butxaca i de la meva prepotència.

    Avui despres de vint anys em reconec i m'agrado perquè malgrat no estar orgullosa de moltes de les coses que he fet m'ha servit per adonar-me que no som res davant la immensitat de la vida, que no hi ha mes fronteres que les nostres propies i que per sentir-se ple i feliç amb un mateix cal saber buscar mes enllà del que encertem a veure amb la mirada.

    Recordo la meva primera nit de desert, la resta del grup dormia i jo em vaig quedar a escoltar el silenci, l'altre guia natiu que es va sentar al meu costat i em va preguntar, que escoltes? li vaig dir ,el silenci, el cel, la sorra que anava i vènia i que en certa mesura era com jo que entre tanta gent i el soroll no podia arribar mai a l'essència del que realment intentava trobar com a persona, i que necessitava de l'assossec, de la pau i del silenci per reconèixer-me tal com era sense necessitat de mirar-me en cap mirall que no fos el meu.

    Despres hi han hagut altres nits pero en aquella primera vaig començar a veure llum en el meu pou d' insatisfaccions.

    ResponElimina
  4. He clicat massa aviat i m' ha quedat per dir-te que ara que he tornat a vegades em sembla que tot aixo no ha valgut per res perquè un tros de mi s' ha quedat per aquests altres mons que tan enyoro i em sento a vegades com l' eterna insatisfeta.

    Ara si, una abraçada.

    ResponElimina
  5. Jo vaig "desaparèixer" amb 19 anys. Vaig viatjar pel món, de continent en continent, buscant alguna cosa. No sabia què era, però, finalment, vaig descobrir que allò que buscava sempre m'havia acompanyat: Només em buscava a mi mateix.
    Estar sol, fora del meu entorn habitual, em va ajudar a descobrir quins eren els meus punts forts i els meus punts febles. Vaig descobrir que cada persona és un món singular i que aquest món ens el forgem cada dia, amb cadascuna de les nostres accions.
    Jo també he deixat una part de mi en cadascun dels racons del món en els que he estirat la manta per dormir.
    Hi ha una cosa que trobo molt a faltar i que ara faig a l'estiu: dormir sota els estels (ara ho faig al jardí de casa, sota la prunera) i notar com tot el cel es mou, molt lentament.
    Per cert (això és del comentari del teu bloc) aquí també plou. Això vol dir que tampoc estem tant lluny l'un de l'altre.
    Un petó!

    ResponElimina