dimecres, 23 de novembre de 2011

QUI DIA PASSA, ANY EMPENY!

Avui ha sigut -almenys, fins ara- un dia espatarrant. Un d'aquells dies en els que penses que estàs somiant, d'aquells en el que els emprenyadors compulsius semblen haver-se extingit i en el que he rebut un parell de trucades que no han fet altra cosa que provocar-me la hilaritat més sentida. 
Sí, amics, qui dia passa, any empeny. Quina frase més profunda i dotada s'una saviesa a prova de toca-ous. Descriu perfectament quin és el sentiment que m'anima i que em convida a afegir-me als "desapareguts" il·lustres, aquells dels que esperes que es manifestin i que no et beneeixen amb el privilegi de la seva resposta. Millor, no us càpiga cap dubte!
Atès que denoto una profunda displicència ambiental, crec que és millor unir-me a ella que no pas combatre-la. Tot plegat, un o altre enterrarà a l'últim i no cal fer-ne un drama de tot plegat. He de deixar lluny els dies de maldecaps gratuïts i conscienciar-me de que la vida són quatre dies. Total, demà passat ja és divendres i tinc coses més interessants per fer que anar al darrera de ningú. Deixo aquest privilegi als que hi tenen la mà trencada i n'han fet un hàbit, tot sigui dit, apreciat per alguns i menystingut - fins i tot escarnit- per d'altres.
Bé, ara queda fer un most per sopar -que ja s'està preparant- i gaudir de les quatre coses, simples però autèntiques, que realment m'interessen: escriure mentre em miro de reüll el futbol, anar llegint un llibre nou que vaig encetar ahir -Se busca una mujer, del Charles Bukowski- i que m'està enganxant, com totes les obres -fins i tot poesia- que he llegit d'aquest sensacional escriptor. Després d'això, a dormir! Dormo poques hores, unes cinc, però he decidit cuidar-me una mica més. Tot plegat, tampoc cal martiritzar el cos d'una forma gratuïta. No cal intentar batre cap rècord d'auto-puteig sense cap sentit i que només em proporciona mals rotllos.
Aquest matí -per alguns matinada (06.12 h)-, mentre anava a la feina, he engiponat uns fulls de paper amb aquell vell joc de Coses que valen la pena/Coses que me l'han de relliscar i m'he emportat una franca decepció. He arribat a la conclusió que estar fent allò, a aquelles hores, era una de les coses que me l'hauria de relliscar. Increible! En aquell moment he desxifrat l'enigma de si era primer l'ou o la gallina. 
Vaig a sopar. Ja està fet i no voldria fer-lo esperar. Ja espero prou jo!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada