dimecres, 16 de gener del 2013

PACIÈNCIA

Déu, Nostre Senyor, em va concedir el privilegi (no sé si vici o virtut) de tenir paciència -àmplia però no il·limitada, que consti- i afrontar la vida amb certa flegma. Atès que hi ha coses que superen els límits d'aquesta paciència, jo m'he buscat una sèrie d'ocupacions -lectura, escriptura, etc.- i he ensinistrat -i reforçat- la meva capacitat d'abstreure'm del que m'envolta. Això, en els temps que corren, veient el que hi ha i en les circumstàncies que ens toquen viure, sempre és profitós. No, no és pessimisme: és estoïcisme saludable fins que passi la tempesta.
Avui he començat a rellegir -tampoc tenia res més intel·ligent i coherent a fer- els contes (Relatos) del Julio Cortázar. En total són tres llibrets, d'una edició de butxaca d'Alianza Editorial, de fa uns 30 anys. Fulls esgrogueïts pel pas del temps amb una portada gastada i les cantonades doblegades pel forro de les butxaques. Com m'agrada la seva visió de la vida! Feia temps que no els llegia i cada vegada que faig una relectura, descobreixo coses noves.
Dins d'un d'aquest llibre he trobat un full, també esgrogueït i doblegat, que contenia reflexions sobre el camí per assolir els objectius. Preguntes prèvies i simples -algunes, fins i tot, ingènues- que conformen un full de ruta que, malgrat el pas del temps, continua vigent. Recordo haver-lo redactat en una taula d'un bar, en companyia d'una bona amiga -encara ho és-, quan tots dos teníem aquella il·lusió que el pas del temps i els avatars de la vida ens han furtat parcialment. 
Fa uns dies parlava amb ella i em deia que al seu matrimoni li quedaven dos TN vespre. Conec al seu marit -bellíssima persona i també excel·lent amic- i se'm feia difícil entendre com dues bones persones no podien continuar juntes. Ella tampoc m'ho sabia explicar -de fet, ella va ser la que va quedar amb mi per parlar d'aquest tema- i només va ser capaç de donar-me dos motius (que no em calien): el pas del temps i la pèrdua de la il·lusió. També va fer referència, fugisserament, a allò que jo considero una simple conseqüència dels dos motius anteriors: les ganes de canvi, de nous reptes i de recuperar l'ànsia curiosa per alguna cosa nova. Sí, potser sí que tots necessitem canvis i que la rutina es converteix en la pitjor malaltia per l'ànima, esclavitzant-nos l'esperit. 
Poques coses em queden per fer. Poques coses aconsegueixen ser prou atractives per perdre-hi el temps. Tot plegat, poques vegades surt, tímidament, el sol entre els núvols de rucades que enteranyinen el meu cel vital i cada vegada són menys les coses que adquireixen sentit, tot surant en el mar dels despropòsits. Què queda? Doncs ben poc: actitud estoica i voluntàriament escèptica, agafant prou distància de tot per intentar entendre allò que és incomprensible. Potser sí que sóc raret!!!

6 comentaris:

  1. Una mica raret si, però només un puntet!
    Potser sí que t´entenc!!:)

    Bessets i aferradetes (no et sorprendran, segur)però les deixo amb molt de carinyo.
    Molt bona nit!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Sa Lluna,
      Bé, si només és un puntet...
      Els teus bessets i les teves aferradetes sempre són manà del cel!
      Petons (suaus i carinyosos,com una carícia)

      Elimina
  2. "alguna cosa nova" no és el mateix que "alguna cosa bona"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Josep,
      Efectivament, però quan la cosa vella és refotudament dolenta, poques opcions tens d'equivocar-te.
      Una abraçada!

      Elimina
    2. I encara que sigui pitjor si no canviem, si no ens movem quan alguna cosa no funciona mai no serem a prop de res més que de la frustració. JO estic a favor de les coses noves, encara que amb el temps acabin sent velles i avorrides. O no.

      Elimina
    3. Hola Sílvia, guapetona!
      Una cosa nova sempre és una esperança de millora. Després, tot anirà com hagi d'anar.
      Petonàs!

      Elimina