dissabte, 9 de febrer de 2013

RECORDANT ELS SOMNIS

Feia molt de temps que no recordava el que havia somiat durant la nit anterior. Avui, en un fet extraordinari, encara sóc capaç de veure -no sé si s'ha de dir veure o potser el més correcte és dir imaginar- aquell personatge, indefinit però inequívocament meu, que assegut al meu llit m'esperonava amb frases tan "genials" com aquesta:
"No et preocupis! Si no va bé ja no et quedarà cap motiu per viure i llavors tindràs la suficient llibertat per fer tot allò que fa temps que desitges fer. Podràs deslliurar-te de la prudència que t'impedeix trencar les cames d'aquests ballarins que fa temps revolotegen al teu voltant"
Home; tampoc és això!!! Hi ha coses que s'han de fer -sí o sí- per un motiu: s'han de fer, independentment de com vagin les coses; és necessari i saludable fer-les. Tampoc he arribat a saber, amb exactitud, de què m'estava parlant. Hi ha missatges críptics que no he arribat a entendre. No he sabut si aquest personatge em parlava del passat, del present o del futur. Ja que et decideixes a deixar-te somiar... sigues clar, collons!!!
Continuo amb un relat -ja es podria considerar novel·la- que sembla etern i inacabable. Cada dia trobo més matisos als personatges i cada vegada descobreixo noves connexions que no m'havien estat revelades per la inspiració. Deixar reposar el text -en ocasions, durant llargues temporades- em proporciona una nova perspectiva del joc de caretes dels personatges. N'hi ha que no puc fer canviar, atès que la trama no seria com és si no fos pels trets que caracteritzen cada personatge. El poruc -com la fúrcia-  ho serà a tot hora i en totes les circumstàncies. De res els serveix intentar dissimilar com són: al final, de sota la pàtina de maquillatge sempre emergeix la personalitat real de cadascun dels personatges que conformen l'auca. He fet una modificació en un d'ells que m'ha quedat prou reeixida: un pocapena, permanentment subordinat -un ésser invisible- en l'entorn laboral, social i familiar, creu tenir un moment de Glòria i, durant escassos instants, es creu el protagonista únic del seu lamentable univers. El problema esdevé després, quan ha de continuar enfrontant-se a la seva patètica vida però amb les conseqüències d'aquell moment de Glòria. M'estic plantejant quina serà la seva penitència per atrevir-se a tenir un moment de falsa dignitat.
Des d'aquí agraeixo una frase que m'envia, per correu electrònic, un amic: "Quan deixem de creure en els Reis Mags, comencem a creure en la Justícia". Sembla que està una mica descontent amb l'ambient corrupte que s'ha instal·lat en el nostre país. Ah, amic meu! Pensa que sempre queda la Justícia Natural -lenta i impredictible, però inexorable i implacable- i que a cada porc li arriba el seu Sant Martí!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada