divendres, 19 d’octubre de 2012

...I DOS OUS DURS!!!

Ressonen en les meves orelles aquestes paraules del Chico Marx -quin avançat a la seva època!!- i penso que sí, que tot plegat només mereix un somriure esperpèntic, indispensable per protegir la nostra salut mental.
No cal menjar-se el cap ni esperar res racional. Només cal anar vivint -millor o pitjor- i deixar que els il·luminats facin la seva vida (la faran igualment...). El nivell dels despropòsits sentits durant la setmana ha sigut de nivell cum laude. Tampoc res d'estrany, però el més fort m'ha semblat intentar elevar a categoria d'afirmació nacional les bajanades d'un polític que encara no sap on està ni què pot esperar. No donaré més pistes... li faria publicitat gratuïta i cap d'ells s'ho mereix (tots són iguals i la meva expressió valdria per tots ells).
A vegades, les coses de dubtosa bondat acaben essent beneficioses. Sembla mentida, però és així. Jo no m'ho creia -a vegades, em deixo encegar per falsos astres rei- i només veia el costat fosc de la qüestió (que no de la Força... que començo amb això, acabo parlant de la innombrable Espasa de la Llum, Darth Vader s'emprenya i la princesa Amidala plora -pretesament- desconsolada!). Ara penso de manera totalment diferent: què millor que una situació crítica per poder observar els instints bàsics -els de veritat, no els impostats-, de propis i estranys? Sens dubte, sempre és una oportunitat única i molt útil pel futur.
Fa dies que llegeixo un lligall -legajo, en castellà, que em van passar pel sistema ODESSA- que em té absort. Cada vegada que el torno a començar les rialles són més espectaculars i la meva admiració per tan magna demostració d'ingeni i inventiva va en augment. Fa temps que el vaig començar a fullejar, després el vaig tenir arraconat i darrerament he reprès la seva lectura, ara amb més detall. No em sé avenir de com es pot tenir una capacitat tan gran per fabular i fer-s'ho venir bé -és una manera de dir-ho- per, amb quatre petites coses, poder construir un relat tan grotesc i hilarant. L'estil em recorda molt a Jean de la Fontaine... però en cutre! Té com a signes distintius l'exageració, les postures forçades i expansives... i tot un reguitzell de màgiques característiques, que també l'acosten a l'estil de les faules d'Isop. Dels diàlegs dels personatges -davant l'absència de descripció del relator- se'n desprèn una exacta caricatura i el lector es pot imaginar els diferents perfils: el gelós, la meuca, el cornut, la tavernera de grans pits, l'enemiga del món, l'autista reconvertit, el propietari del cervell més ínfim del món (com deia un amic meu: amb la capacitat cognitiva d'una granota)... és extraordinari!!!!! Mostrar i no explicar, com en la bona literatura.
Aquest cap de setmana, amb la pluja que es preveu -ja ho deia ahir: esperant la tempesta- poca cosa podré fer a l'exterior. Hauré de concentrar la meva activitat en qüestions literàries, espirituals... i en grans migdiades!!!! Potser intentaré fer un assaig o variació sobre la història que explica el lligall... o no!!! La propera setmana serà una altra setmana i pensaré el mateix que sempre he pensat: "si no sabem si viurem la propera hora, perquè preocupar-nos pels propers set dies"?
Començo la tanda de sofing, esperant la tempesta i rumiant-me una nova versió de la faula. Un o altre enterrarà l'últim... no?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada