dissabte, 15 de gener de 2011

SILENCI FINIT

Durant uns dies -en segons quins aspectes durant més temps- he guardat un silenci voluntari. En ocasions no tens res a dir i és millor no dir res. En altres ocasions, val més no dir res i esperar el moment oportú. Sempre m'ha molestat molt el "parlar per parlar". De fet, sempre m'ha molestat molt tot allò que no és eficaç i eficient, tot allò que és superflu i tendent a la producció incontrolada i ridícula de la baba aduladora, submisa i complaent.
Darrers esdeveniments m'han acabat de deslligar les mans i m'han proporcionat una llibertat de moviments que aquests darrers anys no he tingut. Ja no em cal valorar mil aspectes abans de prendre una decisió -dir alguna cosa, presentar algun escrit, etc- que pugui ser greu i transcendental. Ja no em cal continuar "mirar cap a una altra banda" i obviar totes les afrontes. Ara ja puc mirar la vida cara a cara i partir-me-la amb qui sigui. Quan no es té res a perdre, la llibertat és infinita.
Ha arribat l'hora de redefinir-ho tot plegat, l'hora de posar cada punt, cada coma i cada accent en el lloc que li correspon. També és hora de trobar un nou encaix i un nou projecte (o redefinir l'actual). Ja no hi ha lloc per les mitges tintes, pels "si però no" que tant han convingut a alguns i que tant m'han lligat les mans. 
Sento decepció per aquest "anar fent" que s'ha traslladat a tots els àmbits de la societat. Els canvis ja no són més que petits moviments entre els mateixos elements. Ja s'ha traspassat el darrer ombrall del que seria acceptable i que impediria una acció-reacció per part dels que han vist l'agonia insalvable i inevitable d'una societat malalta i incapaç de regenerar-se per ella mateixa. Potser no hi ha altre remei i només queda la opció del cirurgià. 
Sento pena per aquells que, havent sigut tocats per la il·lusió de participar, s'han vist exclosos en benefici d'aquells que res tenen a aportar. Aquesta ha sigut la tremenda errada: mantenir a aquells que només mostren apatia i res de nou.
Avui no és un bon dia. Avui potser em podia haver estalviat aquest post però no volia perdre l'oportunitat de deslliurar-me d'algunes rèmores que em seguien des de feia temps. Ja diuen que no es poden fer truites sense trencar ous. Potser sí...

2 comentaris:

  1. M'ha agradat això de les truites i els ous! qui diu que sigui dolent trencar un ou?
    :)

    I això de partir la cara també ho trobo molt beneficiós.

    ResponElimina
  2. Hola guapetona.
    Ningú ho diu i crec que, de tant en tant, és convenient i "saludable".
    Partir-se la cara? Bé, sempre és una manera noble -molt millor que anar pel darrera- de clarificar postures i posicions.
    Un pató molt fort.

    ResponElimina