dimecres, 15 de febrer del 2012

SOBREVIURE

"Fa dies que sento la irrefrenable atracció per tornar a reviure vells temps. Sembla mentida, però l'esperit de superació davant l'adversitat sempre ha sigut divisa en mi. Recordo i rememoro èpoques en les que, quan més s'acostava el moment de la batalla, més engrescat em mostrava i més recreava, mentalment, tots i cadascun del moviments que caldria fer davant l'enemic. Mai em va agradar descobrir la meva tàctica a l'oponent i sempre em vaig reservar pel moment crucial. Saber mesurar les pròpies forces, les de l'enemic i esperar el moment oportú formen part de l'estratègia bàsica de supervivència. Descartar qualsevol emoció proporciona la claredat mental suficient per fer la feina ràpida i neta. No tenir por a la mort -a matar i a morir- és la premissa elemental del valor. Saber que un dia o altre ha d'arribar el final fa que siguis capaç de decidir quin és el moment d'acabar definitivament."
Del relat "Flors de maig a Kosovo"

Al tren, aquest matí, tornava a llegir aquest relat que vaig escriure fa uns quants anys. Si bé l'argument era força simple -i molt millorable-, he descobert que molts dels conceptes continuen essent vigents. La vida ens proporciona proves i de la nostra capacitat de superació, esforç i sacrifici en depèn l'èxit o la nostra supervivència.
El dia? Què en puc dir? Més val que no en digui res. Això sí, a darrera hora del matí, m'ha sobtat un gest que denota nerviosisme i una inseguretat que pot ser letal. Sembla mentida que parli així, però la meva vida -des de fa anys- s'ha convertit en una guerra. Per sort, ja hi estic acostumat i veig el que passa al meu voltant com si estigués immers en el fragor de la batalla.
Avui, quan tornava a casa, he fet un exercici que, darrerament, cada vegada repeteixo més assíduament: recordar. Un moment, que poso musiqueta. Ara sí! Com deia, darrerament, practico amb profusió l'exercici del record. Aquest exercici no és gratuït. Necessito -ja gairebé ho he aconseguit- tornar a recuperar aquell esperit de supervivència que sempre m'ha caracteritzat (una mica més de musiqueta, una mica més i una mica més). Ara tinc aquella temptació que hom tindria de jugar al joc del gat i la rata amb mi mateix i avançar-me al gran festival de "Dígame con quién se acuesta usted". No! Esperaré a una pròxima -i sembla ser que multitudinària- trobada d'amics i saludats. Ens farem tots plegats un bon fart de riure!
Sembla mentida les voltes que dóna la vida i com sempre acaba tot en el mateix punt de partida. La vida és cíclica i un autèntic Dragon Khan. Per sort, ara estic a dalt de tot i em veig capaç del que sigui, que ja és un què!
Ara toca sopar, mirar les desgràcies del TN i a dormir, no sense abans haver llegit i escrit una miqueta. Demà arribarà sense avisar i no em puc permetre el luxe de privar-me d'una ment clara que m'ajudi a acabar de fer els retocs definitius a una història que fa temps que escric i que penso -malgrat tampoc tinc cap pressa- anar acabant.

2 comentaris:

  1. Demà començarà un nou dia...

    ResponElimina
  2. Hola Maria, guapetona!!!
    I tant! Sempre hi ha un nou dia. Millor o pitjor, però nou i amb l'oportunitat de deixar moltes coses enrere.
    Un petó molt fort!

    ResponElimina