dissabte, 18 de febrer de 2012

TREURE LA LLENGUA (A TOT PLEGAT)

Oh, quina magnífica imatge! I com expressa fidedignament el que cal fer quan -d'una forma barroera, a mitges i sense saber com (res de nou, veient el nivell d'indigència intel·lectual imperant. Mira que n'ha fet de mal la ESO!!!)- algú intenta caçar -quanta ingenuïtat!- l'ós polar.
Perdó, una mica de musiqueta (sobretot, espereu a sentir la lletra, és boníssima!!).
Com deia, s'ha de ser molt ingenu per intentar caçar l'ós polar, autèntic supervivent d'un món en el qual la majoria d'éssers vius no tindrien cap oportunitat de sobreviure. També s'ha de tenir un encefalograma pla per pretendre que una nimietat el faci posar nerviós o que el faci desviar-se del seu objectiu final (que no vol dir que sigui el més immediat: tot té el seu moment i el seu temps!!!). Aquest animal, exemple de resistència als elements, sap que la vida és lluita i sacrifici en un mitjà totalment hostil. Francament, algú s'atreviria a enfrontar-s'hi? Jo crec que cara a cara, seria una temeritat.
Ja fa hores que estic ballant per aquest món. Avui ha tocat visita i compra al mercat de La Boqueria (amb tota la flora i fauna humanoide que vas trobant a aquelles hores del matí per La Rambla). Com ja he explicat en més d'una ocasió sempre hi vaig a primera hora, a l'hora en la que les parades obren portes i col·loquen uniformement, de forma arrenglerada i ordenada, els productes exquisits que ofereixen al visitant. Veure com es prepara el mercat sempre m'ha semblat un espectacle fascinant. Una mica de compra i retorn a casa. Avui em delectaré amb exquisideses que he adquirit aquest matí. 
Francament, tampoc tinc res més a fer i, aquest cap de setmana, tinc ganes de fer una mica de bon vivant. 
Fa molt temps que vaig descobrir que hi ha coses inevitables i que no som nosaltres els que controlem el destí. El destí -amb els seus imprevisibles designis- és el que mou els fils que ens animen, com si fóssim titelles. Contra el destí només es poden fer diverses coses: afrontar-lo, tot minimitzant-ne els efectes negatius; prendre-se'l amb filosofia, tot relativitzant la importància de les coses i, finalment, desafiar-lo, tot sabent que qui decideix si volem continuar jugant la partida som nosaltres. Aquesta darrera prerrogativa és la que ens fa lliures i ens concedeix el control definitiu sobre tot plegat.
Aquesta propera setmana és força curiosa: s'acaba el Carnestoltes, s'enterra la sardina i tot plegat quadra amb el 23 de febrer, data molt significativa i curulla de fets espectaculars (1981: cop d'estat; 1982: expropiació Rumasa...). No és difícil preveure que, amb aquests antecedents i atesa la proximitat del Carnestoltes, aquest any pot passar qualsevol cosa tragicòmica. De fet, jo m'espero algun tipus d'espectacle tipus "El bombero torero" o "El cambrot dels germans Marx". Ha de ser alguna cosa friki, en consonància amb la indigència intelectual, a la que feia esment abans i que caracteritza bona part dels espècimens que habiten el nostre entorn.
Bé, de moment, ho deixo. He de preparar el darrer -bé, el darrer no, encara quedaran sorpreses posteriors- acte d'un vodevil (a vegades penso que s'està convertint en una òpera bufa) que espero tancar d'una vegada, no sense gaudir de l'excels moment en el qual l'espectador o lector descobreix què s'amaga al darrera de cada personatge -quines misèries, mentides i fantasies conformen el seu món- i la situació adquireix aquesta bis tragicòmica que provoca la hilaritat de propis i estranys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada