dilluns, 16 de febrer de 2009

CULPA MEVA

Mea culpa, senyora, mea culpa. Dec haver fet algun gest inapropiat, una expressió amatent d’algun tipus de preocupació o interès, però no és els cas. No, senyora, no vull establir conversa amb vostè ni m’importa si ha d’anar a recollir el seu nét al futbol. Una vergonya? Però si és él més normal que hi hagi cua! Què és pensa que és l’Àrea de Guisona? Com es pensa que l’empresa treu benefici? Carn barata, sous baixos, servei mínim. Ha vist quin rellotge llueix el caixer? Un Casio amb calculadora. ¿Vostè creu que és un record de la comunió del qual no vol despendre’s? Si vol un servei ràpid, una atenció personalitzada, vagi’s a un Delicatessen o tingui una minyona i exploti-la tal com aquests treballadadors a qui blasma. No, senyora, que no vull parlar amb vostè, no ho veu que li evito els ulls i em faig l'orni? Tanmateix, d’atrevir-me, li demanaria per què va més pintada que una porta de lavabo universitari. ¿De què serveix quedar-se sense celles si després se les guixa amb un tacker de tres dits d’ample? Me va de gran marquesa enjoiada, dos i tres anells a cada dit i pintallavis fins a la barbeta, ulleres de sol dels Baltasars amb sarró encordillat del Passeig de Gràcia, una permanent més crespada que els grups de glam rock del finals dels vuitantes... però compra on tots nosaltres. De quina vergonya parla, doncs? La seva, oi?, la de veure’s obligada a comprar entre la massa, els pseudomileuristes, i comprovar com els seus fums de distinció, la categoria moral de la bona educació i l’anar a missa, el Club de Tenis i la regata, no són res més que una compostura d’enyorança per una classe social que no sé si li pertoca. Sí, senyora, mea culpa, té tota la raó. És una vergonya que cada dissabte hi hagi cua per a cobrar i que vostè es vegi obligada a demanar quant costa una mísera bossa de menestra congelada perquè ha de passar comptes amb la pensió que cobra. Quin esforç li deu suposar, aparentar el que ja no és però que tanmateix encara es pensa. Mea culpa, senyora, me’n faig càrrec. Quina ofensa! Una algú com vostè despatxant la tardança amb un ningú com jo. No, senyora, no m’importa, passi davant, que vostè té pressa, el seu nét juga a una lligueta de futbol infantil del barri i l’ha d’anar a recollir, potser és el porter i li encasten catorze gols i els companys el crucifiquen amb la mirada, però vostè es mereix un respecte, jo he de pagar pel pecat d’un contacte d’ulls, d’una faç simpàtica encara que li etzibaria tres coces al cul arrugat. No, senyora, les disculpes són meves, perdoni’m vostè a mi, passi, passi, marxi ja, no m’importa gens, endavant, endavant, que jo m’espero i expio la vergonya de no haver-li dit tot això a la cara.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada