dimarts, 3 de febrer de 2009

FUGIR ENDAVANT

Quan algú inicia una acció d'una manera irracional, sense cap suport probatori i amb l'únic ànim de salvar una situació compromesa o per tal de fer mal per fer mal, no pot suportar massa temps la pressió que genera la pròpia mentida. El temps fa que el castell de cartes es vagi desfent i que s'hagi de recórrer a elements externs i sense cap relació amb el cas central.
Allargar aquestes situacions sempre és contraproduent per qui les inicia i, normalment, acaben esclatant a la cara de qui ha basat la seva acció en fum. També pot passar que li esclati a la cara a qui, de manera altruista, o potser interessada, ha donat per bona una versió sense tenir en compte l'altra (cosa que indica una manca absoluta de respecte pel principi de presumpció d'innocència i pel dret a la defensa, trencant la imparcialitat que ha de guiar l'actuació de qui exerceix el poder) i ha iniciat accions que ratllen la il·legalitat més absoluta. Quan aquestes accions han estat basades en el poder que s'exerceix, de manera arbitrària, conscientment, per escrit, i amb l'únic ànim de causar dolo, podem estar parlant de prevaricació.
Quan, com a conseqüència evident i provada d'aquestes accions, es causa un dany greu i irreparable a qui ha estat objecte d'aquestes o al seu entorn familiar més pròxim, és del tot lògic, just, comprensible i acceptable que emprengui les accions que estimi oportunes en defensa del seu honor, de la seva innocència i en rescabalament del danys soferts. Alguns d'aquest danys mai podran ser reparats... mai, sobretot els soferts pel seu entorn familiar. És, per tant, del tot legitim que utilitzi totes les formes (legals, evidentment) per retornar tot el mal patit, ja no per ell, sinó per la seva família. En això estem.
La veritat seria la millor de les opcions, fugir endavant la pitjor. Quan més es fuig cap endavant més gran es fa l'embolic i més costa de desembolicar la troca. No és cap solució continuar mantenint artificialment allò que ja ningú creu. Les conseqüències cada vegada són més grans i el preu a pagar més alt. Qui, malgrat tot, s'ho creu és per una qüestió de fe o d'interès, no de proves. La fe està molt bé a les esglésies però als jutjats el que compten són les proves.
Ara he de deixar-ho, és de matinada, a l'hospital, i tinc son...molta son. Ja continuaré.
(Podeu deixar els vostres comentaris, que serviran per començar el nou llibre. Si no en rebo, provaré amb un altre tema.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada