CONTRADICCIONS I ENYORS

Fa un moment, com cada setmana, carregava de tinta la ploma -una Montblanc- que sempre m'acompanya. Ella i la meva llibreta -una Moleskine- negra són uns complements indispensables per a la meva vida diària. També he carregat el Zippo.
Mentre feia tot aquest ritual setmanal pensava en com en sóc de contradictori i metòdic. D'una banda, els que em coneixen ho saben, sóc la persona més ordenada, metòdica, recta i, sobretot, pràctica que us pugueu tirar a la cara. Per contra, per posar en pràctica aquest esperit pràctic que m'impulsa i em domina, seria més lògic utilitzar un bolígraf -o una ploma de cartutxos-, un ordinador -cosa que ja faig quan ho he escrit a mà-, i un encenedor de gas -usar i tirar-. No, en segons quins aspectes no ho sóc o no vull ser-ho. El ritual em domina i, malgrat sigui una pèrdua de temps -imagineu quantes hores cada any- jo continuo fent allò que sempre he fet, sense plantejar-me el canvi o la simple variació. Potser ho faig per fetitxisme? Potser per un esperit de fidelitat a aquelles coses que em donen un bon resultat en el dia a dia? No ho sé. Seré carn de psiquiatra? Crec que no, que aquestes manies formen part d'un acte definitori de la personalitat sense perill de degenerar en conductes perilloses.
Avui escric aquest post molt d'hora pel que és habitual en mi. La visitant -fidel i constant- de la una de la matinada avui podria connectar-se abans i ja tindria el post preparat per a llegir-lo. Per fer-ho més entranyable i proper, li diré que ara estic escoltant Chambao. Bé, estic molt content de que es connecti amb aquesta assiduïtat -penseu que hi ha vegades que repeteix diverses vegades durant el dia-. El motiu de avançar la publicació del post és la trobada amb la Nikita i l'Araña -dues amigues, una d'elles de fa molts anys i l'altra una mica més recent- d'aquesta nit. Enyoro molt quan jo portava la vida que porten elles. Els viatges pel món, les anades i vingudes a llocs i des de llocs increïbles i la sensació d'estar en una constant tensió. En aquella època la sang em bullia i necessitava descarregar adrenalina. La vida em semblava una cosa temporal, etèria i sense amo -encara m'ho sembla i darrerament encara més- que no podia ser salvaguardada indefinidament, que no calia protegir atès que és improtegible. La vida humana es pot protegir -fins a cert punt- de les amenaces externes, però de les amenaces internes no. Això és un fet irrefutable. Potser la clau del meu èxit en la meva anterior professió va ser la meva conscienciació de que no es pot evitar la mort. Potser va ser això...
Bé, com us deia, avui toca festival amb dues dones espectaculars -la Nikita i l'Araña- i em rescabalaré de les incongruències, de les baixades de pantalons -alienes, però que m'afecten-, de tot allò que abomino però que aguanto d'una forma estoica i pròpia d'un mestre zen i de totes les circumstàncies que darrerament rodegen i condicionen la meva vida -només temes familiars, els altres temes m'importen ben poc... o millor dit, gens-. De fet els altres temes, totalment secundaris i surrealistes, no em suposen cap tipus de rèmora o malviure. Ara ja només suposen motiu de comentari graciós, irònic i sarcàstic amb els amics i amb aquelles persones que han vist que el pas del temps posa a cadascú en el seu lloc.
Bé amics, demà ja us explicaré com ha anat el menage à trois...