ELS IMPREVISTOS GRATIFICANTS

La vida té imprevistos gratificants, amics ocults, gent que sempre et vol donar un cop de mà, encara que sigui de forma anònima i que, amb la seva actuació, contribueix a que la llum arraconi les ombres.
En Pol va tenir un mestre que sempre li deia "els actes de fe estan molt bé -i poden ser creïbles- a les esglésies. Als jutjat s'hi va amb proves, ja sigui documentals o testificals (a ser possible les primeres)".
El pas del temps fa que la gent es replantegi moltes coses i que, essent conscient d'haver mantingut una postura equivocada, vulgui esmenar els seus errors. Això li va passar a en Pol. Una mà anònima, algú al que penediment li feia fer-ho, li va proporcionar uns documents que eren definitius en la seva lluita per la veritat. Ja no era qüestió de poder provar allò que havia mantingut des d'un principi. Ara la qüestió era fins a quin punt estava disposat a fer-li mal a la Montse Mar -i a aquells que l'havien esperonat i protegit- utilitzant els darrers documents que havien arribat a les seves mans.
Uns d'aquest documents assenyalaven amb el dit acusador de la mentida a la Montse Mar. D'altres assenyalaven amb el dit acusador de la conxorxa, de la confabulació, de la manipulació i, finalment, de la prevaricació a aquells que havien estat protegint i esperonant a la Montse Mar i, per contra, havien iniciat tot tipus de maniobres obscures i il·legals contra en Pol.
La vida és així i, malgrat en Pol ja estava prou preparat per l'escomesa final, ara tenia un nou as a la màniga. Un as guanyador, que combinava perfectament amb les cartes que havia estat reservant-se. Era la peça que faltava al trenca-closques, el pilar que aguantava la biga serrera de la seva innocència.
Ara ja en tenia prou per a poder cridar a declarar a més d'una persona -dels nivells superiors de la direcció de Companys & Companys SL.- en relació a la seva actuació en tota aquella història. Ara, més d'un s'hauria de retratar davant d'un jutge i explicar les seves accions i omissions. Com havien deixat dormir el somni del justos, durant més d'una setmana, documents que advertien d'un tema que, presumptament, era d'una gran gravetat. Com havien obviat i amagat comportaments il·legals durant mesos, com autoritzaven accions que no estaven legitimats a emprendre, com atenien a una de les parts mentre menystenien i menyspreaven a l'altra...
Ara tot estava documentat, absolutament tot. En aquests moments, en Pol, es podia permetre el luxe de portar-los davant d'un jutge i els tenia agafats per on més mal fa. Ja no era una qüestió de paraules, de versions, de parers, de punts de vista i d'interpretacions. Ara ja estava tot prou clar. La seva pròpia prepotència, combinada amb el silenci d'en Pol, havia fet que s'excedissin molt més del que seria aconsellable, molt més del que seria raonable, del que seria legal.
Un sobre, un simple sobre de correu intern de l'empresa -un de tants- li havia produït una gran alegria. L'havia obert davant de tothom i havia fet un gran esforç per tal de no saltar d'alegria, d'escopir-los a la cara i de recriminar-los tot allò que li havien fet passar. Ara podia fer-ho i encara haurien de callar. Però no, la prudència l'havia inspirat durant tot aquest temps i ara havia de continuar mantenint aquella tranquil·litat que el caracteritzava. Poder mantenir aquella tranquil·litat només tenia un secret: experiència en situacions límit, en situacions que mai havien viscut els seus oponents. En aquest tipus de situacions, si perds la calma ets mort.
No eren gaires documents, no arribava a una cinquantena, però hi era tot, absolutament tot. Des de l'inici al punt actual. Informes, peticions, correus, escrits, anotacions al marge de documents -manuscrites i amb rúbrica coneguda-, i un compendi -fet per aquesta ànima altruista i benefactora- de dies, hores, fets, converses, i tot lligat amb els corresponents documents. Una obra d'enginyeria justiciera que venia a salvar-lo de la ignomínia i que abocava al precipici a la Montse Mar i els seus còmplices.
Ara només calia esperar l'ocasió. Esperar un judici on poder fer públiques totes aquestes dades, on poder fer pública la conxorxa, on hi tingues accés la premsa, on ningú quedés impune de la seva maldat, de la seva inutilitat -moltes vegades amagada darrera d'una falsa fidelitat interessada i enganyosa- o d'aquell intent de mantenir una versió falsa per tal de no enganxar-se els dits. Si feia públic aquests documents en una simple declaració, només comportaria un arxivament. Ell volia molt més, volia que tots els actors de l'auca haguessin de passar per davant d'un jutge amb llum i taquígrafs, i la premsa, aquella premsa que els feia tanta por i més amb una junta d'accionistes, en la que s'elegiria el nou consell, tan propera. Només era qüestió de temps, de saber esperar, de fer les coses en el moment oportú. Oportú per en Pol, es clar...

Què us sembla, rectificaran aquests enemics d'en Pol? Canviaran les tornes i tindran por d'un escàndol amb una junta general d'accionistes tan propera? En Pol hauria de contactar amb un grup opositor a l'actual junta i aportar-los tots els documents que li han arribat a les mans? Podria utilitzar informació interna de l'organització (mentides a la junta general d'accionistes, dilapidació de recursos de l'empresa, amiguismes en la concessió -en molt pitjors condicions per a l'organització- de contractes, etc) per tal d'afavorir aquest grup opositor, que es perfila com integrant del nou consell?. Jo continuo amb aquesta versió. Si veieu que es pot modificar, només m'ho heu de proposar i veuré com ho podem reescriure entre tots.
PS: En un proper post us parlaré d'en Palma i de dos dels seus icones i mestres, l'Ernest i l'Àngel (dos nous personatges que hauré de perfilar).