dimarts, 11 d’agost del 2009

VIATGERS, AL TREN......

Avui, en primer lloc, us vull demanar disculpes per haver inserit aquesta imatge al post. És una imatge real, crua i descarnada, també com la vida real. Aquest és un post per adults i la visió de la realitat no ha d'escandalitzar a ningú. Aquesta història que us explico a continuació ha nascut de la meva imaginació amb l'ajuda d'un amic que m'ha comentat uns fets que va presenciar fa unes setmanes i que m'han inspirat mentre tornava a casa en tren.

En Miquel Àngel, antic directiu d'una empresa, anava a treballar a la seva nova empresa. L'havien fet fora de l'anterior empresa per unes decisions que no s'ajustaven a la política que es volia implementar, i per tenir una prepotència i un afany de protagonisme fora de tot límit. Actualment, malvivia amb la seva nova feina. No hi havia perdut diners, però havia perdut allò que ell més estimava: el poder.
Ara, ja sense el cotxe d'empresa, agafava el tren pels matins per anar a treballar. En la seva darrera empresa havia deixat molts enemics, víctimes de la seva manera despòtica d'exercir el poder. Una de la seves darreres víctimes, en Robert, no era com ell es pensava i no havia claudicat. De fet, havia esperat pacientment el dia en que en Miquel Àngel caigués en desgràcia per tal de portar a terme la seva revenja. Per aquesta tasca, comptava amb la col·laboració d'uns amics que ja sabien quina vida portava en Miquel Àngel, on vivia, quina era la seva família, i tot allò que es pot saber sobre una persona.
Uns d'aquests amics d'en Robert van seguir en Miquel Àngel i van agafar el mateix tren que ell. Quan ja estaven a prop de la destinació d'en Miquel Àngel el van increpar i el van deixar en evidència davant de la resta de passatgers. Podia, en Miquel Àngel, evitar que aquest fet es reproduís en alguna altra ocasió, en qualsevol moment i davant de qui fos? No, evidentment, no. Ara estava en mans d'aquell a qui havia volgut fer mal. El pitjor no era que, temporalment, pogués ser víctima dels improperis dels amics d'en Robert. El problema era que ell sabia que en Robert mai descansaria, mai el deixaria en pau i podia estar jugant amb ell la resta de la seva vida. No ho feia en Robert, era massa intel·ligent per a cometre aquest error, ho feien els seus amics.
En Miquel Àngel també sabia que els amics d'en Robert eren mot expeditius i que, en qualsevol moment podia patir un "accident" fatal. La seva pròpia prepotència l'havia fet menysprear en Robert i l'havia considerat com un més dels que havia torturat durant l'exercici del seu poder. Amb això havia comés un gran error. En Robert no era un xitxarel·lo dels que ell estava acostumat a tractar. No estava d'orgues i tampoc abaixava el cap mai davant de ningú, si no li corresponia fer-ho. També tenia una resistència i paciència que en Miquel Àngel mai hauria imaginat, així com una filosofia de la vida dura i inflexible: sense pietat i sense perdó.
Durant uns dies, en Miquel Àngel hi va donar moltes voltes. Ell mateix es preguntava si hi havia més amics d'en Robert, si l'esperaven a l'estació on agafava el tren, si qualsevol dia podia acabar sota les rodes del tren, si el podien esperar al portal de casa seva. Això no el deixava viure -conscient que tot era conseqüència de la seva pròpia maldat- i, finalment, va pensar en despreocupar-se, en un darrer acte de prepotència inconscient. Un altre gran error. En Robert era molt pacient però també imprevisible. Podia estar dies sense manifestar-se i al dia següent podia prendre una decisió.
Finalment, en Robert, desprès de jugar durant un temps amb en Miquel Àngel, va decidir que el joc ja s'havia acabat -com fan els gats quan volen matar un ratolí- i va prendre una decisió. Passats dos dies, els diaris parlaven del suïcidi d'un ex-directiu d'una important empresa. S'havia llençat al tren incapaç d'aguantar la humiliació de veure's sense poder i sense amics. Tots coincidien en assenyalar que allò era una gran tragèdia i que ja feia temps que es veia a venir.
També deien a la ressenya, petita i amagada, que el seu enterrament havia estat poc concorregut. Algun diari més sensacionalista, també deia que allà s'hi havia vist la seva amant plorar desconsoladament, mentre la seva dona semblava estar contenta de que hagués acabat el patiment que li suposava la depressió que ell patia darrerament.
El que no deien els diaris és que a uns pocs quilòmetres del lloc on s'havia produït l'enterrament, en una taula d'una terrassa d'un bar i mentre prenien unes canyes, en Robert i dos dels seus amics comentaven com s'havia produït el "suïcidi" d'en Miquel Àngel. Segurament, ja estaven preparant algun altre "suïcidi"...


Què us ha semblat?. Això en 25 minuts de trajecte. Ho sento si no està gaire polit, però l'he escrit tal com l'he pensat, en aquella llibreta negra que sempre porto a sobre. Potser faré que aquesta història s'estiri més i que hi intervinguin altres personatges.

5 comentaris:

  1. Hola amigo. Veo que te ha gustado mi idea. Cada dia me gusta más qué escribes i como lo escribes.
    Un abrazo y hasta pronto

    ResponElimina
  2. ¡Sed sutiles! ¡Sed sutiles! Y utilizad a vuestros espias para toda clase de asuntos.
    El Arte de la Guerra (XIII-18)

    La excelencia suprema consiste en quebrar la resistencia del enemigo sin luchar
    El Arte de la Guerra (III-2)

    Hasta pronto, compañero.

    ResponElimina
  3. Ets un crac. Aquesta història és molt bona i factible. Em penso que pots desenvolupar la trama i fer-la extensiva a altres personatges.
    Una abraçada ben forta amic.

    ResponElimina
  4. Jejejejejejeje... ya te vale.
    Oye, tenemos que quedar para hacer unas cañas y hablamos de lo divino y de lo humano.
    Muy bueno el post.
    Hasta pronto.

    ResponElimina
  5. La senda del Ronin es dura y peligrosa, más él siempre sobrevive porque lucha con honor.
    En su sable hay una inscripción: "no me esgrimas sin razón, no me envaines sin honor".
    Éste es el camino del Ronin.
    Un saludo

    ResponElimina