divendres, 28 de gener del 2011

IRONIA A DOJO I SENSE PIETAT

Sempre he sentit una atracció irresistible per la ironia i pel sarcasme. Actualment, estic llegint les obres completes de Francisco de Quevedo, aquest meravellós escriptor, mestre de la ironia.
A vegades tens que sentir-te coses que mai hauries imaginat que t'hauries de sentir. Ser criticat per allò que hauria de ser considerat una virtut és l'inici de l'espiral de bogeria o la darrera sortida d'aquells que ja no saben com amagar la seva ineptitud o deslleialtat. Per sort, ja res m'importa -bé, diguem que res em pertorba- i he decidit explorar altres camins per fer evident el meu descontentament. Les promeses dels venedors de fum ja s'han mostrat en tota la seva patètica evidència i ja només queda en els meus llavis el somriure irònic de qui ha "atrapat" -i ben atrapat!- el mentider i de qui ha posat al descobert la trista realitat, en la seva versió més mísera, de la condició humana
Ara he decidit cultivar amb més fruïció la vessant irònica de la tècnica literària. Penso exportar-la i emprar-la  en tots els àmbits. Només em poso com a límit allò que sempre he tingut com a tabú: el respecte al proïsme i l'absència absoluta dels meus escrits dels insults directes o de les paraules malsonants. No cal emprar aquestes tècniques directes i l'autèntic plaer rau en saber articular de forma subtil (o no) les paraules i les idees. La ironia i el sarcasme són tècniques lícites i no punibles en tant no consisteixen en cap atac directe envers cap persona o institució. 
La diversió és el que ens fa ser feliços. Ser capaços de riure de les nostres debilitats i despullar-nos públicament és el preàmbul i condició necessària que ens legitima a fer el mateix amb la resta de la humanitat. Hem de continuar fent correus insípids, avorrits i sense cor ni ànima? NO. Tenim una oportunitat única de posar en evidència la enrevessada anormalitat que presideix la redacció o missatge d'alguns correus o escrits i fer-se una sorna respectuosa però descarnada no té res il·legal o il·legitim.  Quantes vegades hem de llegir o rellegir un escrit per entendre què pretenia dir-nos el seu redactor o per intentar esbrinar què ens ofereix o ens reclama? Quantes vegades veiem com traspua dels escrits i correus l'esperit de "la abuela cebolleta" o del "llimac" de torn? Quantes vegades tenim la sensació de tenir un interlocutor atemorit o submís i més pendent de la reacció que causarà el seu escrit que del que vol dir-nos? Què dir d'aquells que volen dir una cosa i no saben -o s'atreveixen- com dir-la? I d'aquells que parlen de coses que desconeixen totalment però que volen donar la impressió de que són doctes en la matèria? Tots aquests són camps abonats a la resposta irònica, sarcàstica, cruel i despietada.... però respectuosa, o com a mínim, òrfena de l'insult directe -merescut, sens dubte- o del menyspreu més personalista. Com passa en política, el que és criticable és la idea o decisió política, no aquell que ha pensat o decidit sobre una qüestió determinada. Pots criticar el polític però no la persona que el sustenta i suporta.
Bé, la vida és -o ha de ser- alegre i divertida. Així penso fer que sigui la meva. Per sort, ja fa anys que tinc la llum i l'aigua pagats fins que em mori...

2 comentaris:

  1. D'ençà que em va tocar estudiar-lo a secundària, que no he tornat a llegir-me res seu.

    ResponElimina
  2. Hola Josep,
    Jo penso que és un precursor del Quim Monzó... o alguna cosa semblant.

    ResponElimina