dimecres, 4 de maig del 2011

TRENCAR LA BARALLA

Si vols que alguna cosa sigui feta, nomena un responsable. 
Si vols que una cosa es retardi eternament, nomena una comissió.
Napoleó Bonaparte

La major part dels problemes del món
es deuen a la gent que vol ser important.
Thomas Stearns Eliot.

Fa dies que no podia acudir a la meva cita per diversos motius: tasques domèstiques, bricolatge compulsiu... i una certa manca de ganes de distreure'm del que és fonamental. 
Alea jacta est, com diria algú pròxim a mi. No, la baralla ja fa temps que es va trencar. Només aguantava els tossos junts per tal que no es dispersessin per tot. Ja res queda -ningú vol que quedi- del que m'impulsava a seguir per camins pedregosos amb els peus nus. 
Qui pren decisions ha de ser-ne conseqüent i no quedar en evidència i canviar de parer a cada moment. Ara ja tot està dit -malgrat queda molt per fer- i com m'agrada dir a mi: tots som esclaus de les nostres paraules, dels nostres fets i dels nostres escrits. Avui, aprofitant que em tocava la tarda perduda, he trucat per tal d'assessorar-me en aquests assumptes desagradables però reals que, de tant en tant, ens fan viure els fans dels rellotges de plàstic. Cap problema. Ja tinc hora per tal de veure com soluciono aquest tema que es perllonga en el temps per omissió d'un i -ara ja dubto- anormalitat o manca de visió realista de l'altre. Ho sento! Sento molt haver de donar segons quins passos, però em veig -m'han- forçat a fer-ho. Com deia abans, Alea jacta est.
Fa una estona que he arribat a casa i només transcric els meus pensaments d'aquesta tarda i les anotacions del viatge de tornada. No tinc ganes de res més. Només tinc ganes de tenir un moment de solitud, un moment de pau, un moment de silenci. Aquesta propera setmana torno a visitar la Heidi i les cabretes. Serà un nou moment de relax, un nou moment de veure les coses des d'un altre prisma.
Encara em queden molts dies de feina casolana. Potser tres o quatre setmanes. Cap problema! Treballar per un mateix és una manera d'enriquir-se, sobretot, moralment i -també s'ha de dir- econòmicament. També és una manera de recuperar virtuts -paciència, perseverança, pulcritud, perfeccionisme, etc- que podien estar rovellades pel desús. Per sort, no tinc cap pressa i puc anar fent les coses amb calma. Una mica cada dia, sense l'angoixa de saber que hi ha un temps límit; sabedor que tot comença i tot -per sort o per desgràcia- té un final. Així és allò que em té apartat -momentàniament- d'aquest bloc.

3 comentaris:

  1. És bona cosa que el que expliques et mantengui apartat del blog. Sembla que visquis un moment crucial i és bo estar/sentir-se centrat.

    He estat/estic en una situació semblant, i coincidesc en allò que tenen de possitiu els treballs més manuals i físics: són els millors netejadors de pensaments que hi ha.

    Una abraçada, Exorcista, ànim i sort!

    ResponElimina
  2. I records a na Heidi i a les cabretes...! :-)

    ResponElimina
  3. Hola Xicarandana!
    Els treballs manuals -en solitari- sempre m'han ajudat a centrar-me i pensar totes les opcions i variants sobre les solucions dels problemes.
    La Heidi i les cabretes? Són els millor còmplices per restaurar l'equilibri de qualsevol.
    Un petó

    ResponElimina