dissabte, 4 de febrer del 2012

FREDS I SILENCIS

Som amos del que callem
i esclaus del que diem.
Konrad Adenauer

Aquesta frase, que encapçala el post, és una de les veritats més absolutes que he tingut l'oportunitat d'escoltar. N'hi ha una altra que també és molt definitòria: Valg més pel que callo que pel que dic.
Fa una estona, estava escrivint una història sobre un personatge que va callant, aguantant i acumulant mala llet (dit finament -a l'abast de l'enteniment dels kumbaiàs de pro-, ressentiment). De sobte, arriba un dia en el que, davant d'un fet extraordinari, decideix cremar les naus i, sabedor que el seu món pot esmicolar-se en un breu període de temps, decideix vomitar tota la bilis que ha acumulat durant anys. Malgrat pugui semblar-ho, no és una reacció irreflexiva i sense un objectiu concret. Tampoc és una acció basada en raonaments eteris i sense sentit: aquest moviment ha estat assajat, mentalment, més de mil vegades. Només la prudència i un -per alguns- caduc sentit del pudor -combinat amb unes coses que els antics en deien honor i dignitat- han impedit avançar l'esclat de tot plegat. Aprofito per dir que recullo el guant del repte que em llança una amiga. Es tracta d'escriure sobre un cub que, si comencem a llegir-lo per qualsevol de les seves cares i continuem llegint per una altra cara, sense un ordre fix, aconseguirem sempre una història coherent. D'acord, m'ho apunto i m'ho rumio. De moment, no hi podré treballar, malgrat em fa il·lusió pel propi repte i per l'amiga que me'l proposa. Aquest mes he estat convidat a un compromís molt especial i m'he de preparar el meu parlament i la meva argumentació sobre la teoria que exposaré. Segurament, versarà sobre la veritat, la mentida i les conseqüències morals i materials del mal ús d'ambdues possibles versions en la percepció i explicació de les coses.
Avui fa fred, però no el fred que jo m'esperava. Aquests darrers dies semblava -pel que deien els meteoròlegs del pessebre- que el fred havia de ser excepcional. Bé, sí, fa fred però és suportable i tampoc durarà tants dies com per fer mal si es prenen unes mínimes precaucions. Com a la resta de coses de la vida, tampoc cal fer gaire comèdia innecessària, en aquest sentit.
El que em preocupa és un altre fred. És un fred interior, que em neix a les entranyes. És un fred desnaturalitzador, que sembla voler aconseguir apagar la flama que m'impulsa a llevar-me cada matí i a afrontar el surrealisme més extrem -provocat per autèntics lerdos (com m'agrada i quina sonoritat i exactitud de significat que té aquesta paraula castellana, en la seva segona accepció!), amb un estoïcisme que faria empal·lidir i meravellar al propi Zenó de Cítion. És aquell fred que preveig previ a la renúncia definitiva. No ho sé! Potser ja és hora de deixar-ho tot, de variar el rumb i buscar altres destins, altres metes, altres objectius. D'altra banda, potser aquest fred és indicatiu de que ha arribat el moment de deixar de buscar res més, de treure els dits dels botons laterals del ping-ball, de deixar que la bola desaparegui entre els dos comandaments i esperar que s'encengui un rètol il·luminat al frontal que, tot parpellejant, anuncii el Game Over definitiu.

2 comentaris:

  1. Bones, amic Exorcista. Aquest fred de què parles..., uf! Sé el que és, a mi se'm mescla amb l'apatia, la buidor i la melanconia, però esper que sigui transitori. Vull pensar que és un impas, i no un fi.
    Una abraçada fresqueta!

    ResponElimina
  2. Hola Xicarandana!!!
    Visites com la teva són les que posen un punt de llum en el fosc camí.
    Un petó molt fort!!!

    ResponElimina