Finalment, ahir vaig sortir i vaig pescar. Sembla que intenti estar en condicions òptimes per un repte que se'm planteja -estic segur que requerirà tota la meva dedicació i tècnica- i en el que hi tinc moltes esperances posades. No m'estendré més sobre aquest tema: sobren les paraules.
He arribat d'hora però encara guardo a la meva retina la seva imatge -un cos nu, encara suat i mig tapat per un llençol-, malgrat ja m'he tret la seva olor -suau i fresca- amb una potent dutxa que m'ha desvetllat i em permetrà no dormir fins la migdiada.
Cada dia em meravello més de com ara aprofito les oportunitats que vaig perdre de jove. Potser eren uns altres temps -més estrictes moralment- i les jovenetes d'aquella època estaven més pel Què diran, que per donar alegria al seu cos.... Macarena!!! Bé, ara sembla que me'n rescabalo amb escreix.
Cauen gotes, poques i dèbils, que no arribaran a mullar el terra. Ho miro des de la finestra del despatx i m'agradaria que la pluja fos més alegre i abundant... I mentre penso en això, també penso en com introduir un element sorprenent en un relat que m'ha quedat com un encefalograma pla. Les descripcions, els personatges... tot és collonut... menys una cosa: no hi passa res d'extraordinari. És la simple descripció d'un dia d'un pobre desgraciat. Només aporto -crec- una bona descripció de l'estat depressiu del protagonista principal... però res més! Aquest tipus no fa res extraordinari; només malviu enmig de la seva pròpia i patètica vida! Mira que m'emprenya passar-me hores perfilant una bona història, uns bons personatges... per acabar amb un relat sense cap interès!!! Ara hauré d'introduir algun element especial que aporti un moment de conflicte. A mi m'agraden els personatges que viuen el conflicte de forma interna, que pateixen en silenci i dels que he de reproduir-ne els seus pensaments -per dir-ho d'una manera entenedora- i no aquells que basen el conflicte en fets públics i visuals. Aquesta concepció meva del conflicte no és massa popular i la majoria de lectors estan més acostumats a llegir històries sobre personatges als que els passen coses i no sobre personatges torturats que pensen coses.
Mira que costa de passar el matí, quan la nit anterior l'has dedicat al noble -i cansat- art de donar i rebre plaer (molt més si ets dels que t'hi deixes l'ànima en tan noble propòsit). Suposo que cada pecat ha de tenir la seva penitència. La meva és esperar fins la migdiada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada