PASSAVA PER AQUÍ

Sí, passava per aquí, de forma casual i gairebé involuntària. Realment, ja tenia ganes de poder passar-hi. Diversos compromisos -junt amb aquell esperit passota que mencionava en el meu darrer post- m'han tingut allunyat d'aquest lloc. He començat diversos projectes aquest dilluns i la feina s'ha acumulat de manera incontrolada. Ara ja sembla que el tema està -més o menys, acceptablement- controlat.

Aquests han sigut dies estranys, amb la sensació d'estar parlant amb més d'una persona alhora (jo sé el que em dic) i amb frases surrealistes, contradictòries i que caldrà recordar d'aquí un temps (no massa). També he tingut la sensació -aquesta ja la tinc des de fa més temps- que hi ha una mica de descoordinació entre el "duo sacapuntas". En convertir-se en "el trio calavera" -parcialment i d'amagatotis- ha perdut agilitat i entra en contradiccions ridícules. Malgrat tot, ha sigut divertit. I el que em queda de diversió!!!!! Tot és una qüestió de temps i d'anar veient com s'escriuen els següent renglons d'aquesta història.

Demà no faig pont. Sempre he pensat que els ponts, el mes d'agost... tots aquests dies o èpoques que la majoria considera una putada treballar, jo sempre he volgut fer-ho. Normalment són dies tranquils, -per una simple qüestió estadística i per l'escassetat de gent que treballa (i per les poques ganes que tenen de fer-ho els que ho fan)- en els què no és habitual que hi hagi pollastres dignes de menció. També són dies per parlar el menys possible i escoltar -amb molta atenció i analitzant-les curosament- les rucades més inversemblants, els projectes més abjectes (normalment de segona mà), amb una pàtina de "gran pensada" i embolcallats  amb les raons més surrealistes (i falses). És el que hi ha!!!! La soledat dels ponts té aquestes coses!!!

Sincerament, jo estic per altres coses. Les històries en les que treballo ara m'encanten: tot té el seu moment i només quan arriba cadascun d'aquests moments és quan els personatges saben si és mascle o femella. Mentrestant juguen al joc de les confidències -falses i provocadores- entre ells. "Jo sóc amiguet teu, però que no es noti"... És fantàstic per un motiu: pots mentir com un bergant i el més graciós és que la història és coherent i, fins i tot vestida d'una racionalitat que la fa totalment versemblant. També és cert que hi ha personatges -això és veu a distància- que tenen tantes ganes de que una cosa sigui certa -per por, interès, estratègia, ànsia de poder, tendència (bé, millor dit: un fervor desfermat) al servilisme, etc.-, que només cal insinuar-ho -sense afirmar res- i és com si fos paraula de Déu. Realment, està quedant força polit i quadrat, tot plegat... fins que arribi el desenllaç i tot allò que els personatges -i el propi lector- han donat per cert, sense que ningú ho hagi afirmat (només insinuat), resulti fals i la història -sense possibilitat de marxa enrere- acabi d'una manera inesperada.

I així continuo jo: amb les meves històries, fent experiments, divertint-me tot canviant el joc entre els personatges i creant escenaris en els que es mouen segons els designis de la meva ploma. Ara toca un most i relax...

Un regalet