divendres, 2 de novembre de 2012

COSES DEL PONT

Estic escrivint un relat que -provisionalment- es titula "La rossa de pits turgents i el ballador de country". Bé, dubto entre aquest títol o "La rossa de lloguer i el cowboy de mitjanit". "El suïcidi del cogombre" o "L'home que xiuxiuejava -susurrava- els bròquils" tampoc serien títols descartables... Quina història més tendre -com una mongeta o una ceba- m'està sortint!!!!
És el que tenen els ponts: et deixen les neurones anihilades i fan que la bis imaginativa desbordi creativitat i plantegi situacions del tot impossibles (?). 
La història ja està començada. I ara què? Ara què farem? Continuarem fent veure que no passa res i que el nostre protagonista mai ha fet cap moviment demolidor (totalment innoble)? Potser aprofitarem el moment de debilitat solitària i el desnucarem com a un conill? No ho sé! D'altra banda, no vull ser jo qui ho decideixi (malgrat podria fer-ho de forma autònoma) i prefereixo -ara que els altres personatges ja han tingut oportunitat d'obrir els ulls- que algú "em doni una ordre". No vull decidir-ho (bé, cedeixo aquest plaer): em conformo a ser qui trami i faci efectiva la anihilació del personatge. Inventar la desaparició d'un personatge d'una història sempre ha sigut un dels plaers més intensos. Crear una trama, fer que la seva figura vagi caient en desgràcia i, finalment, fer que desaparegui d'escena... això no és paga amb diners!!!! És el súmmum de l'acte creatiu!!!!
Aquest matí, un fart de riure coral. Aquests són els que em molen!!! D'un fet totalment prescindible, carregat de perversió roin, n'ha sorgit un moment fantàstic de grotesca disbauxa i befa. Són aquells moments de riure que entren en una espiral -a vegades deliciosament perillosa- que va in crescendo i que mai se sap quina serà la darrera paraula dita o la última afirmació -malgrat sincerament sentida, totalment fora de to- efectuada. Malgrat tot, em trec el barret davant l'estilet femení: per molta creativitat que tingui, mai podré igualar el savoir faire (és una manera de dir-ho), cruel però refinat, del factor femení d'aquesta obra, escrita a vuit mans i quatre plomes. I és que aquesta manera tan intel·ligent de reescriure un moment -fent exhibició tènue però evident d'un estil depurat- és el que em posa catxondo i fa que els meus porus supurin plaer.
Ho deixo, vaig a recrear-me i a veure el vídeo que avui us regalo. Us l'imagineu d'aquest pal?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada