dissabte, 23 de maig de 2009

L'ADEU DE L'AMIC.

Sempre estaràs amb nosaltres. Amb mi, segur. Feia 17 anys que ens acompanyaves i la teva marxa ens deixa orfes. Per sort, encara ens queda el teu company, el Lord. Tu, Lady, durant tots aquest anys ens has ofert el millor de tu mateixa, la teva fidelitat, la teva tendresa amb la gent de casa i la teva feresa amb els estranys. Aquesta era la teva tasca principal: protegir-nos, vetllar per la nostra seguretat. Ho has fet amb escreix i amb l'efectivitat que s'esperava. Malgrat tot, sempre ens has regalat un plus, el plus del teu caràcter, el de la teva fidelitat, el de la teva mirada tendre però fulminant quan convenia.
No he pogut deixar que un estrany ho fes. He hagut d'estar jo. D'una manera ràpida i efectiva. Ja fa nou mesos que el veterinari ens va dir que t'acabaves. La teva malaltia, que t'havia anar minant per dins, no es va fer evident fins al darrer moment, ja massa tard. En aquell moment, no vaig voler acabar una cosa que encara podia continuar d'una manera més o menys normal per tu. Aquesta darrera setmana ja no podies més. Les darreres nits buscaves la fredor del terra per tal d'apaivagar el dolor. No ho podia permetre, no podia permetre veure't patir. Ho vaig tenir clar el dimarts a la nit, quan et vas passar tota la nit sota la meva finestra somicant. El dolor ja es feia insuportable i vaig comprendre que s'havia d'acabar. Aquest darrers dies semblava que només havia estat una crisi passatgera, però ahir a la nit es va fer evident que ja era el final i que no hi havia marxa enrere.
He passat tota la setmana pensant en el moment i la forma. He decidit fer-ho com ho havia fet amb els teus antecessor, amb tota la meva consideració i amb tot el meu pesar. D'una manera ràpida i efectiva, com sempre intento fer les coses. Em queda la satisfacció de saber que no patiràs més. Ara ja està fet però, quan he vist el teu cos inert, no he pogut reprimir un sentiment de dolor, d'un profund dolor per perdre't.
Ara ja estàs al mateix lloc que els teus antecessors i t'he enterrat al mateix lloc que ells, amb el mateix respecte i el mateix dolor que vaig sentir al seu dia. Ara continuaràs estant a casa, sota terra però a casa, sentit les petjades de la gent que t'ha estimat i les del teu company, el Lord, que ara està trist i desorientat, buscant la seva companya per tot arreu. Són molts anys junts i encara recordo quan, essent un cadell, em mossegaves els turmells. També recordo les nits d'estiu, jo mig despullat dormint a sota la prunera i tu i el Lord al meu costat, guardant-me que qualsevol mal, sempre vigilants.
Ho sento Lady, sento molt que no hagis pogut viure mil anys, però em queda la satisfacció d'haver-te donat tot el que he pogut. Durant la teva vida has estat ben tractada, has tingut tota l'assistència veterinària possible i t'hem estimat molt, no saps quant. Sempre em quedarà gravada al cervell la teva darrera mirada, tendre i clara, intueixo que d'agraïment per acabar amb el teu dolor. Fins sempre amiga.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada