diumenge, 3 de maig de 2009

UNA NIT MÉS...

Una altra nit en blanc. Una més... Ja s'està fent habitual i comença a ser perillós. No tinc ganes de dormir... i escric, escric molt, no només en aquest bloc. Escric de tot i de tothom, d'aquella parella que a l'estació de tren es dóna la mà, d'aquell avi que creua el carrer, dels fantasmes de la nit i dels del dia. De la vida i de la mort, de com viure-la i de com no deixar que s'escoli sense treure'n profit. Ara estic escoltant Chambao "Duende del sur", abans "Ahí estás tú" i desprès toca "Pokito a poko". Mai m'havia agradat aquest grup. Val, d'acord... m'equivocava, són bons!!. La peseta para tí.
No entenc què em passa. Sembla que, darrerament i en moments puntuals, tinc sentiments humans. Deu ser la crisi dels 44. M'ho hauré de fer mirar. Si en lupus sabés que m'he preparat un altre whisket, s'empiparia molt per no haver-lo avisat. Avui s'ho mereixia: ha guanyat el Barça d'una manera escandalosa i a més he estat pensant en una persona molt estimada per a mi i que fa molt de temps que no veig. De fet, no sé si mai més la veuré (em refereixo a com la recordo).
M'estic repensant en donar un gir important a la meva vida. No sé què fer... no sé si atrevir-me a deixar-ho tot, agafar la motxilla i el casc (allò altre ho porto sempre posat) i tornar als vells temps (que han estat l'única etapa de la meva vida on he estat realment feliç). Tinc ofertes molt bones i "la muerte no és el final". Tot plegat, excepte un parell de persones, no hi ha ningú que m'esperi. No ho sé, m'ho he de pensar molt seriosament. Abans de solucionar uns temes que tinc pendents i deixar unes quantes coses lligades. Jo no fujo mai!!!.
Depeche Mode... uffff... brutals!!! "Enjoy the silence". Un altre glopet. Bé, Bé.
Ara recordo un personatge (Marisol), que actuava a la Bodega Bohèmia. No sé si encara està obert aquest local. Hi havíem passat molt bones estones, nits de borratxera amb companys molt passats de volta desprès de tornar d'alguna missió, sabedors que aviat tornaríem a sortir de missió i que, potser aquella, seria la darrera copa i la darrera noia. I el Big Ben, al final de les Rambles, baixant a la dreta, prop d'un carreró on hi havia un lloc on venien caçalla (Arc del Teatre em penso que es deia, o es diu, el carreró). Quantes nits de festa destroyer!!!!! El Big Ben va claudicar durant les olimpíades. No era correcte allò... però més incorrecte és l'espectacle que es dóna ara al carrer.
..........................................................................................................................................................................
Jo continuaré com sempre, amb aquell punt de... com ho deies? No ho recordo... ha passat massa temps i les neurones ja comencen a morir-se'm (de bellesa, que les tinc molt maques!!!, jejejeje) de vellesa.
Silenci!!!... canta ella, Edith Piaf "La vie en rose" i "Non, je ne regrette rien". Meravellosa, com sempre, amb aquesta veu trencada, nassal i genial. Un concert que va fer a l'Olímpia, de París. Qui no ha estat en un concert a l'Olímpia, no sap el que és un concert. Un altre glopet (no us espanteu, cada glopet és minúscul, només per a paladejar-ho).
I ja no em queda cap altra nit llarga del cap de setmana. Demà, altra vegada nit curta, pensaré en dilluns.... una altra vegada. I tornem-hi, amb l'únic al·licient de fer la meva feina el millor que pugui o que em deixin.
Bé, companys, ara a dormir (o a intentar-ho). Si no puc dormir, continuaré amb una nova coseta que estic escrivint i que no puc penjar aquí (ja en tinc 237 pàgines). És un relat força maco -o això em sembla a mi- costumista, sobre la vida rural de principis del segle passat i dels conflictes veïnals d'una petita vila...., de sobte, acabo d'esborrar dos paràgrafs d'aquest article..., mira, m'ha donat per aquí (tres, han estat tres...). Deia coses que molts no volen escoltar (que no vol dir que no siguin veritat) i .... tampoc paga la pena fer-te més enemics (o empipar més als mateixos de sempre). La vida és curta i no és qüestió de fer-se mala sang per xorrades. Ara ja només m'importen les coses importants . Acabo de fer una reflexió tipus Forrest Gump i això comença a ser preocupant i és símptoma que he de deixar aquest article i començar a escriure una altra cosa. No us escandalitzeu, oh! vosaltres que sou preclars de ment, reserva espiritual i impulsors de la societat del progressisme, i valedors d'allò que és completament inútil però que constitueix l'eix vertebrador de la societat actual.
Demà més nens i nenes... avui ja n'hi ha prou.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada