AVUI SÍ QUE SÍ!!!

Una altra és tard, molt tard... o molt d'hora, segons es miri. La llum del flexo -sempre he tingut debilitat per aquest tipus de llums-, amb pantalla de vidre verd, il·lumina el full on avui escric l'esborrany del que serà -si l'acabo aviat i tinc temps de passar el text a l'ordinador- un post.

Avui és el gran dia: Per fi, marxo a la muntanya Només uns dies, no us creieu que vull caure en mals costums (més de quatre dies, és vici). Poques vegades havia esperat amb tant delit marxar uns dies. Necessito aquests dies. Necessito desintoxicar-me de costums necis, necessito desacostumar-me de pràctiques improductives i irracionals, necessito -en definitiva- tornar a tenir la perspectiva que em permeti diferenciar allò que és normal del que no ho és. No m'agradaria caure en la desgraciada situació d'arribar a considerar normal allò que no ho és. Aprofito per dedicar-li aquesta cançó a una persona del passat.

Aquesta nit ha sigut una nit Nikita, una nit d'aquelles que no vols que s'acabin mai. Feia molt de temps que no ens veiem, teníem moltes coses a explicar-nos, moltes carícies per fer-nos i molt plaer per regalar-nos i compartir.
He arribat tard a casa i he fet uns quants correus que tenia al cap mentre venia de casa de la Niki. Aguantaré fins a l'hora de dinar -ara no podria dormir, pensant en ella- i després no em podré estar d'una potent migdiada... al tren, camí del paradís!!! He recordat aquesta cançó que tant li agrada a ella. Malgrat ja s'ha convertit en una "Ciutadana del món" -o de cap lloc- la Nikita encara renega amb aquella gràcia andalusa que mai -espero- podrà reprimir. Recordo una altra cançó -d'un altre grup- que diu: "Sólo la muerte te salva de la vida".

Ho deixo, m'he de dutxar i fer els meus exercicis matutins per aguantar impertèrrit tanta anormalitat. No us penseu que és fàcil aguantar, posant cara de pòquer i fent veure com si tot fos el més normal del món. Vuit hores, vuit maleïdes hores em separen de la tranquil·litat...