NOMÉS (NI MENYS) PARAULES

Fa dies que segueixo el mateix ritual: Escric, penso, esborro. Només són paraules -simples paraules- que expressen sentiments concrets, personals -contradictoris, a vegades- i que, un dia o altre, acabaré de fer públics.

Si hi ha una cosa que em treu de polleguera d'una manera extremadament indignant és que la gent confongui el meu -ocasional- passotisme amb ignorància. Si no trec algunes coses, no és per ignorància, és per prudència, per vergonya aliena, per no veure com es tornen vermelles algunes cares -els d'aquells que encara conserven un mínim de vergonya i dignitat- i per no posar en compromisos a segons quines persones. Ja arribarà el moment, no ho dubteu. Només cal esperar el moment just.

Avui han donat el tret de sortida a l'allau de promeses, retrets i lamentables espectacles -visuals i sonors- que suposa una campanya electoral. Al final, tots són iguals. Petites diferències només ressalten el que tots ells tenen en comú: una exacerbada inclinació a estar enganxats a la mamella. Si analitzem  les promeses electorals -i destriem el gra de la palla, la promesa del que és possible- veurem que el que queda és el mateix per a tots. Tampoc hi ha gaire marge de maniobra en el tema de la política. Una premissa per sobre de qualsevol altra consideració: "Que cada decisió sigui el més popular possible i el menys polèmica possible". Això significa més vots i mantenir la mamella uns quants anys més. Tant li fa que s'hagi de prendre una decisió que és absolutament necessària. Si és impopular o poc "vendible", ningú la prendrà. 

Paraules, només són paraules. Promeses incomplertes, il·lusions trencades. Segurament, les eleccions les guanyarà algú diferent a qui governa ara. D'aquí a un o dos anys, algú recordarà les promeses electorals que van fer accedir al poder? No. La memòria és feble, molt feble. Algú es pensa que -en el fons, no en la forma- hi ha moltes maneres (o possibilitats) de governar? No, no n'hi ha tantes. El que hi ha és diferents maneres de "vendre el producte", però al final el "producte" és sempre molt similar. Com en moltes altres facetes de la vida, el que més prima és ser "els més simpàtics del món" i no fer allò que és més necessari, peti qui peti.

Jo avui he començat una setmana de vacances, una setmana que hauria de ser tranquil·la i relaxant. Sé que no ho serà. Mentre en quedi capacitat per indignar-me -cosa que vol dir que, a diferència d'altres, em queda un bri de dignitat- no podré estar tranquil veient com n'hi ha que s'arrosseguen o d'altres que s'arrisquen innecessàriament i abans d'hora -per quin motiu som tan extremistes?- davant dels darrers cops de cua d'aquells que no se'n saben avenir que els queden dos TN i un avanç informatiu. Ho sento, ja sé que el més fàcil seria passar de tot i viure -ho podria fer i molt tranquil-, però és allò que deia fa un moment de la dignitat: Qui no en té, no té res. Darrerament, descobreixo que hi ha gent -pretesament molt llesta- molt "pobre", dignament parlant.
Us deixo una cançó de l'Anne Clark per tal que us desintoxiqueu de les meves palles mentals.