DISSABTE DE TRANSICIÓ

Fa una estona m'he llevat de la potent migdiada que, necessàriament, havia de ser el colofó perfecte a una paelleta familiar. El dia amenaça pluja i, de tant en tant, el cel plora en veure la roïndat humana. 

Aquesta nit passada no he dormit totes les hores que calia -tot ha sigut per una causa més elevada- i avui em vaig arrossegant per la casa. Demà potser estaré més fresc -tampoc sé si val la pena estar-ho- i em reconciliaré amb el meu cos i la meva ment. No estic fi, ho sento.

Ja fa dies que algú em va dir que estava en un permanent estat de mala llet. Sí, potser estic una mica més predisposat a prendre'm les coses amb més visceralitat. Potser és cansament, potser és la sensació de veure que res canvia, que els mals s'eternitzen. Davant d'això només queda cremar-te o passar. Per la meva desgràcia, mai he sabut passar de les coses. Passar seria abaixar els braços, donar com a fet que alguna cosa no té solució. Molt poques coses no tenen solució. El que hi ha són poques ganes de trobar-ne. El que hi ha és poca valentia i coratge per aplicar les mesures que ens faran arribar a la solució.

Per sort, dimarts torno a fer el farcellet i visitaré, una altra vegada, a la Heidi i a les cabretes. Des d'allà, les coses es veuen d'una altra manera. Aquestes pluges faran que tornin a néixer més bolets. Malauradament, això també implicarà la vinguda de més "caçadors de bolets" amb tota la seva parafernàlia. Tinc ganes que torni a arribar el fred, que cadascú es quedi a casa seva, que la gent gaudeixi i deixi gaudir del silenci, del recolliment, de la pau i de la meditació. 

Demà serà un altre dia, una nova lluita, una nova creuada. Algú diria que "tot plegat, per res". Sí, potser sí. Per res i per tot. Tots sabem on acabarem, però intentem arribar-hi -o fer-hi el camí- amb la consciència neta i tranquil·la. De moment, ho porto prou bé i penso que és conseqüència de saber que no en tinc prou en ser un simple espectador del meu entorn. No puc quedar-me impassible veient com es malmeten coses que considero importants. 

Ho deixo. Potser avui estic massa espès per veure les coses amb una mica d'optimisme. Potser el vodka d'ahir al vespre va matar-me un grapat més de neurones. Potser no, potser són elles les que es suïciden, sabedores del futur que els espera. Potser, potser...