Arribo al cap de setmana amb la sensació de comiat interruptus -el dilluns treballo- i preparo el mocador per agitar-lo a l'aire i fer evident el meu comiat. No són gaires dies -una setmana- però ara ja tornava a ser necessari absentar-me. La meva quota d'estupidesa surrealista ja torna a estar plena i no cal forçar més la màquina, no fos que se'm enganxés algun vici d'aquells que jo -encertadament o no- considero indesitjables: conducta procliu al lleponisme extrem; tendència compulsiva al servilisme més denigrant i grotesc (amb la sensació de fer-ho meravellosament bé i de ser reconegut per tothom)... Què més puc dir? Tampoc vull estendre'm massa...
Avui he fet un esmorzar de forquilla i ganivet (bé, un esmorzar pantagruèlic, amb ínfules de dinar-sopar). De tant en tant, un homenatge no està malament. Tot plegat... un o altre enterrarà a l'últim i, sinó, que l'últim apagui el llum!!! És el que parlava aquesta matí amb un amic: al final, uns tenen la fama i els altres cardem la llana. A mi m'ha tocat cardar la llana i per molt que faci -bé, no ens enganyem, tampoc ho propicio i no estic disposat a menjar-li a ningú- mai tindré la fama. Per sort, sempre es nota més quan marxa -o quan se l'inflen el ous- el que carda la llana que el que només té la fama.
Com deia abans, només em queda un dia de feina per enllaçar el cap de setmana i les mini-vacances. Serà un dia -no dia- de transició que promet ser divertit. Fins i tot, avui ja m'han avançat de què m'ha de venir el riure.
D'altra banda, un amic meu ja s'està preparant un nou episodi de "No tenim ni puta idea però ens encanta emmerdar-ho tot". Com m'agrada aquesta sèrie!!! És com una espècie de Hotel Fawlty, però en gran i amb uns nivells de surrealisme -indignantment real- que fan feredat. Només el nom dels personatges ja estimula al riure compulsiu: El dibuixant (que, finalment, gairebé mai dibuixa i si ho fa, ho modifica mil vegades), el Sí Senyor (que encara que li diguessin que es tallés un ou diria que sí, amb genuflexió compulsiva inclosa), el Triler (que té la mateixa capacitat de prometre que de no complir les promeses. També d'emmerdar a tothom, clar!), la... Bé, no val la pena seguir. Estic intentant convèncer el meu amic per tal que es decideixi i publiqui el que jo considero una sèrie impactant -amb aspectes inversemblants i inimaginables- i que delectaria el públic.
Jo continuo amb la meva creuada dels dos relats: el de quatre mans i el de les caixes. Aquests dies seran proclius a donar una bona empenta a aquests dos projectes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada