diumenge, 17 de juny de 2012

REVOLTA AL PARADÍS

Sembla ser -és- que avui els grecs elegeixen -és una manera de dir-ho- de quin mal han de morir. No, això últim no és cert: a la mà només hi tenen cartes marcades i el seu futur ja està decidit, malgrat hi arribin de la mà d'un o d'un altre polític. Potser algú pot pensar -il·lusòriament- que el govern de Grècia -el passat, l'actual o el futur- pot prendre alguna decisió sense demanar autorització prèvia a la UE (és a dir a qui els deixa els diners!)?. 
D'altra banda, el resultat sembla força incert i podria ser que tot plegat acabés com el Rosari de l'Aurora. Si això és així, podria ser el detonant d'una revolta social que no necessàriament quedaria circumscrita a aquell país. No voldria recordar com es va desenvolupar aquell seguit de revoltes que es van denominar -amb més o menys fortuna i amb un futur més o menys reeixit- "primavera àrab" i que van afectar a molts països de la riba sud del Mediterrani. Potser el que passi a Grècia pot ser l'inici d'un moviment similar a la riba nord (Grècia, Itàlia, Espanya -amb Portugal- i, fins i tot França, entre d'altres).
Ja fa temps que dic -enmig de l'escepticisme d'alguns- que tot plegat acabarà malament. Les revoltes sempre són una excusa (una oportunitat) -enmig de la confusió- per dirimir diferències personals impunement. Tota aquesta dinàmica -per desgràcia l'he viscut en diversos llocs, no en sóc un simple teòric de tertúlia televisiva- és força perillosa: una vegada s'ha encès la metxa és molt difícil -per no dir impossible- apagar-la. L'espiral cada vegada es va fent més grossa i, fins que algú no la para -radical i violentament- no s'atura. Una pena, una gran pena...
Allò que ens havien venut -i alguns comprat- com a paradís, ha resultat ser un decorat de cartró que s'està desfent sota la pluja. Què amagava aquest cartró? Doncs amagava un infern inevitable, en correspondència amb els mèrits i possibilitats reals -no la fantasia que ens havien explicat- de la nostra societat. Alguns havien utilitzat el cartró per anar ocultant l'infern i mentrestant muntar-se el seu paradís (el seu totalment real i ben remunerat, és clar). Quina serà la reacció de la societat davant un futur pròxim -Catalunya deu 42.000 milions d'Euros (declarats), 6.000 € per habitant, un 23% del PIB català- força negre i sense cap senyal de recuperació? No ho sé! 
(Aquí havia escrit un paràgraf sobre l'autorregulació històrica de la societat mitjançant les guerres, les epidèmies i els desastres naturals. Finalment he cregut que era millor esborrar-lo. Malgrat era una simple crònica històrica -real i sense cap tipus d'interpretació personal-, he pensat que podia ferir sensibilitats i he optat per obviar-ho i no fer més evident allò que ja ho és als ulls d'aquells que no es neguen a veure -sense prejudicis- l'evolució històrica i social).
Avui marxo del meu oasi particular i el meu retrobament amb aquesta societat -quin eufemisme!!!- serà laboriós: demà he de retallar els xiprers de la tanca de casa. Una passada de feina, però després sempre em queda la satisfacció de la feina ben feta (satisfacció que la nostra societat sembla haver desterrat, imbuïda per aquesta mediocritat que governa els nostres designis i que regeix l'activitat i il·lumina als pròcers de la Pàtria).  Demà, doncs, serà dia laboriós però no laboral. Per alguns, el més habitual és que sigui a l'inrevés: laboral però no laboriós.
M'estic enrollant molt, ho sé però no m'importa... és així de senzill! Tot plegat, això és el que vull dir i ja està! 
La resta de la setmana també promet i -obviat les estones d'horari laboral- tinc una agenda força atapeïda. Mirant-la, observo des d'una visita al pinyòleg, fins a la compra de mobles -no, no ha sigut idea meva-, passant per la recepció d'una macro-comanda d'Hipercor (per tornar-s'he boig)... i pas pel meu perruquer! Sincerament, aquestes són algunes de les coses importants. Les altres, les que fins i tot algú considera poc raonables -jo diria surrealistes i producte de la ignorància- i les moltes altres que jo considero mediocres, porugues (fan riure i són patètiques per ser inexplicablement porugues), mancades de sentit comú, improvisades, amb l'únic objectiu de l'autobombo, producte de la fantasia, posseïdes per l'esperit del servilisme més penós i patètic que mai havia contemplat, afectes per la desorganització i el capritxisme.... Totes aquestes m'importen ben poc... de fet, gens! Aquestes virtuts són les que ens han portat a la situació actual -malgrat alguns encara en semblin devots, fervents i cecs seguidors- i les que han inspirat l'actuació d'una societat mediocre i decadent, a la que només li queda contemplar la seva pròpia autodestrucció.
Ho deixo. Ja s'apropa l'hora del vermut i encara tinc algunes coses per fer abans de llançar-m'hi de cap. Això d'haver de marxar de l'oasi em fa remoure les tripes (francament, hi ha coses -actituds servils, mediocritat de mires i d'actuació...- que l'edat em fa cada vegada més insuportables de veure), però la vida és així!
Vull recomanar aquest post, del qual en subscric la majoria de coses que diu i m'encanta la manera d'expressar-ho.

Un regalet que no sé si agradarà a tothom, però que a mi m'agrada (és el que hi ha!) Va, vinga.... un segon regalet!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada