diumenge, 21 d’octubre de 2012

OLORS DEL MÓN

Fa força estona que plou. La pluja m'ha despertat força d'hora i he decidit aprofitar aquest matinar meu per deixar unes quantes coses escrites -mai se sap- i fer les darreres repassades a uns escrits que he d'enviar. 
Com li deia fa una estona a una amiga, quan s'ha fet de dia he deixat oberta la finestra del despatx. La flaire de la terra mullada, les olors -magnífiques, variades i variants- de les plantes molles (com la Maria Lluïsa) i el soroll de la cadència inacabable d'una pluja, a estones intensa i a estones lànguida, són el que et fa recordar que el final definitiu és la barreja amb els elements que conformen aquesta meravella. Sento olor de perfum -colònia barata i empallegosa- que és el preludi de la visió del meu veí. És bon home -gran, d'uns 75 anys-, però sempre el precedeix aquesta olor -sóc generós qualificant-la així- que ha motivat que li assigni el sobrenom -malnom- de Quebienhueles. Realment, és d'aquelles persones que es banyen en colònia. 
Les olors sempre són estímuls del record. Recordo olors del passat i, moltes vegades, em passa que identifico persones amb olors. M'ha passat passejant, en creuar-me amb una persona, la seva olor m'ha recordat altres persones i altres moments.
Avui poca cosa més faré: acabar unes cartes -de les tradicionals, amb sobre i paper-, que encara no he datat atès que encara no sé quan les enviaré (les cartes s'han de deixar reposar, d'aquí els PS i PD). Sempre he tingut el costum de datar les cartes al darrer moment i, en ocasions, fins i tot m'he oblidat de posar-hi data. Normalment les escric amb força fluïdesa i no tardo gaire en acabar-les -malgrat després tardi en enviar-les-, però en aquesta ocasió és molt important la data d'enviament. Recordo quan no hi havia correu electrònic i les cartes constituïen el nexe de gran part de les relacions humanes a distància. Quina emoció quan rebies una carta de terres llunyanes!!! I quina cura s'havia de tenir de dir tot el que es volia. La immediatesa no era una de les seves virtuts i fer l'aclariment d'una cosa dita -o un afegitó- en una carta podia ser qüestió de setmanes o mesos. 
Avui també escriuré el meu Jisei-no-ku, no fos cas..., però això serà al capvespre, quan el sol s'amagui i ja res sigui tan important per distreure'm de casar lletra i sentiment en tan excepcional escrit. Ara, de moment, aprofitaré una ullada de sol que em permet sortir al jardí a flairar aquest festival d'olors, tot reflexionant sobre coses tan etèries com ho és la complexa barreja de gasos, vapors i pols que les constitueixen.

4 comentaris:

  1. Carai...fa que no escric una carta en paper, uf un món de temps. Però està bé no deixar de fer-ho. Realment l'emoció de rebre una carta amb tot el ritual que comporta fins llegirla...em recorda moments preciosos de la meva joventut.
    M'agrada que em recordis coses importants per a mi. I sobretot m'agrada que no sigui aquesta la teva intenció ;)
    Un petó

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Ona,
      Aquests són el moments màgics, els que ens fan pensar que tot pegat paga la pena.
      La meva intenció? Doncs mira... Jo escric sobre el que és important per mi i veig que coincidim en moltes coses... Que ja m'agrada!
      Un petonàs

      Elimina
  2. Quantes hores m´has recordat amb les cartes, hores i il.lusions de fa temps.

    Dia de pluja, d´olor intens a tardor...d´enyor.
    Gràcies pel regalet, sempre em porten records.

    Aferradeta, amic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Sa Lluna,
      Exactament: il·lusió, aquesta és la paraula!
      Els records -normalment agradables- ens fan reconciliar-nos amb el món.
      Bessets il·lusionats!!!!

      Elimina