dijous, 18 d’octubre de 2012

ESPERANT LA TEMPESTA

Espero la tempesta, impacient, mentre em desvetllo de la megamigdiada, escolto Anne Clark i em menjo uns grans de raïm. Són de pell fina, gairebé sense llavors i molt dolços. Quan els clavo les dents, esclaten i m'emplenen la boca amb un líquid de deliciós sabor. Sembla mentida com passa el temps!!! No fa gaire que la Niki i jo jugàvem -lúbricament (paraula que molta gent utilitza gratuïtament)- a compartir els grans de raïm. Espero que retorni aviat i puguem iniciar nous jocs i compartim nous plaers.
Diuen els homes del temps -històricament poc fiables, com l'Oracle- que avui comença el festival i que durarà uns quants dies més. D'acord, gràcies! Ja en tinc ganes que arribi la tempesta i que tots ens mullem una mica. La pluja té aquestes coses: deixa l'ambient fresc, net i clar. La pàtina que ocultava les coses -fins i tot amagant com eren realment- sucumbeix sota el xàfec i queda al descobert l'autèntica i nua aparença de tot plegat. Que plogui d'una vegada!!!!
En altres temps he viscut tempestes a l'aire lliure -amb molt d'aparell elèctric- i podria dir que hi ha gent que s'acollona una mica. La veritat és que tot és relatiu: la tempesta t'acollona proporcionalment a la teva por a morir i inversament a la seguretat que et proporciona la teva cobertura. Por a morir: ara per ara, cap! Seguretat de la cobertura: raonablement -més del que sembla- sòlida! Doncs que vingui la tempesta!!!!
Avui ha sigut un gran dia (no sé si dir-ho irònicament o sarcàsticament). A la feina... doncs això: feina. Tampoc res que m'hagi fet visualitzar que el món demà serà millor del que el coneixem avui. A la resta... docs això: la resta (que no la suma). Rucades diverses que formen part del gran circ de la vida i que només tenen un destí: ser capejats com es pugui.
Una de les situacions més grotesques i humiliants que hi ha a la vida és deixar en evidència a un (amb perdó) puto mentider, servil i arrastrat. Quan això passa, la resta dels mortals (o patidors) veuen com el seu nivell d'autoestima i de confiança en la condició i naturalesa humana -sobretot quan el fet neix de la coherència i d'una dignitat en vies d'extinció-, creix exponencialment. Aquest perfil constitueix la base d'un personatge increïblement dúctil i polivalent. També vull fer esment d'un altre personatge: una ànima innocent (o no), d'enteniment minvat o trastocat per manca dels moments lúbrics que esmentava abans (això sí), d'una indigència intel·lectual que fa feredat (és el que hi ha) i dedicada al noble art de fer feliç -flower power, ranci, empallegós i totalment fingit, que tomba d'esquena i altament vomitiu- a la resta del món... amb l'esforç dels altres, clar (comportament consentit durant anys, ja normalitzat i assumit per tothom). Concretant: un ésser fidel i devot seguidor del mentider servil i arrastrat... però en anormal, per incapacitat manifesta!!! Ambdós a tenir en compte -amb un potencial espectacular- a la fireta dels horrors que s'està convertint la meva recopilació o catàleg d'apunts bàsics sobre personatges pels relats. La pena és que si utilitzo aquests dos personatges no podré fer una història real: ningú se la creuria (és el que comentava en el post d'ahir). Bé, sempre poden servir per una cosa grotesca...
I així arribem a les portes de sant Divendres Beneït, patró dels que necessitem passar-lo el més aviat possible, per arribar al cap de setmana, tot esperant la tempesta.

2 comentaris:

  1. Tot arriba amic, la tempesta, posar al lloc que toca a qui s´ho mereix, i perquè no, els retorns també!
    Tot a l´hora justa, ni abans, ni després.

    I ara, és l´hora de desitjar-te una bona nit, just abans d´anar a sopar.
    Una aferradeta, farcida de bessets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Sa Lluna,
      Tot és qüestió de temps. Només simple temps.
      Uns bessets de bon profit i bona nit

      Elimina