dissabte, 17 de novembre del 2012

PLUJA A L'OASI

És a punt de ploure a l'oasi. Hi ha núvols que cobreixen el cel d'una capa gris fosc que amaga el sol. Per sort, la meva caminada matinal ja fa estona que ha acabat i torno a ser a casa. A diferència d'altres, a mi no em fa por mullar-me. En ocasions, la pluja ens aporta una nova frescor que ens ajuda a revitalitzar-nos i a treure'ns les indignes adherències de la vida diària. Aixecar la cara cap el cel i deixar que l'aigua et caigui pel rostre no és dolent i et retroba amb allò que és pur. Com deia un amic meu: És preferible sentir al rostre les gotes de la pluja que no les gotes d'una pixarada. Una mica groller, però autèntic i amb més raó que un sant (no obstant, alguns es deleixen per una bona pixarada i, a més, donen les gràcies). 
Fa estona que he encès la llar de foc i ja hi comença a haver-hi brases. Avui em faré el dinar a la brasa (carn, botifarra, unes patates...). Avui poca cosa em queda per fer: llegir una mica, escriure un nou relat -la estructura ja la tinc feta- i gaudir del no res, del silenci, de l'absència del vergonyós coneixement de la servitud gratuïta i poruga... i, per sobre de tot, de la sensació de deixar enrere -per voluntària ignorància- tot allò que m'ha fet perdre la poca confiança que em quedava en tot(s) plegat(s). Llegir el diari -que he comprat juntament amb el pa- m'ha acabat de fer veure que tot(s) plegat(s) està(n) corromput(s). No dono crèdit a res del que es publica o es diu (malgrat em semblen força verosímils situacions molt similars o pitjors). Tot és una gran comèdia, una gran dansa per distreure el personal. Bàsicament -només cal observar fredament, sense cap passió-, des de fa uns mesos la Casta només perd -ells guanyen- temps. Els problemes no es resolen: s'aplacen. Aquesta és la pitjor tàctica del món. El problema no desapareix de forma espontània i, passat el temps, retorna agreujat i augmentat. L'avantatja només existeix per aquell que aplaça el problema: quan retorna (o esclata), ell ja no hi és. Malgrat tot, tot té un costat fosc i aquesta tàctica també el té: si el problema esclata abans d'hora -o no has pogut marxar abans que esclati- te'l menges sencer i, d'altra banda, normalment, quan esclata sempre esquitxa a tothom (fins i tot a aquells que es pensen que n'estan al marge) amb temes que fins llavors ningú hi havia parat compte.
Doncs res, TxC  (que cadascú ho signifiqui com vulgui i en l'idioma que més ràbia li faci). Vaig a mirar, a través dels vidres, una estona les muntanyes, encara bromoses i preparades per -en breus instants- rebre la pluja purificadora i revitalitzant.

4 comentaris:

  1. Respostes
    1. Hola Anònim/a.
      Benvingut/da per aquest racó. Per on plou?
      Una abraçada!

      Elimina
  2. Quina enveja que em fas, una llar de foc!!
    Tot i que t´he de dir que vagis amb compte amb el colesterol!

    Bona nit a l´oasi!!
    Bessets mullats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Sa Lluna,
      Heheheheheh! El colesterol? Bé, quan torni a la "civilització" ja faré règim.
      Uns bessets càlids

      Elimina