dissabte, 12 de desembre del 2009

RECORDANT EL SOFRIMENT

Fa una estona, desprès d'una potent migdiada, he rellegit el post d'una persona que considero amiga. Aquest matí l'havia llegit de passada però els seus escrits són de vàries lectures. Aquesta persona -viatgera sense destinació definitiva- sempre ha fet uns escrits que m'han colpit molt. No m'han colpit per la temàtica, la forma d'expressar els sentiments o per com o qui és ella. M'han colpit per tot plegat però, sobretot, per recordar-me una època de la meva vida que ja no tornarà i a la que hi tinc una especial estimació.
Ja fa prop d'un any que segueixo el seu bloc -amb canvis d'adreça inclosos- i durant tot aquest temps he tingut la sensació d'estar ficat a la seva pell, de veure el món amb els seus ulls, d'experimentar el sentiment que impulsa i justifica el seu infinit viatge. 
Moltes vegades he recordat les muntanyes pelades d'Afganistan, les planúries infinites d'Iraq, les extensions sorrenques de Kuwait, la selva fronterera d'Hondures, la fredor hivernal dels boscos dels Balcans. He sentit la buidor interior de caminar sense destinació, amb un rumb variable i incert. No cal preguntar-se per quin motiu es camina. Es camina i prou, sense buscar-hi més explicació. No cal trobar la destinació final. El que és important no és la destinació, el camí i tot allò que ens hi trobem -i que hi deixem- és el que realment és important.
Unes vegades fem el camí per trobar-hi alguna cosa, alguna mancança espiritual o existencial que ens turmenta. D'altres, fem el camí per tal de deslliurar-nos de pes, d'allò que es insalvable i pesant com una llosa, d'allò que ens impedeix seguir endavant. Aquest camí s'ha de fer a soles, sense companyia, patint i gaudint de les seves pedres, gaudint de la seva bellesa i entrebancant-te amb elles. Tampoc es pot aconsellar a ningú sobre com s'ha de fer aquest camí. Cada persona es fabrica i crea el seu propi camí i l'ha de fer segons ella mateixa creu que l'ha de fer. No hi han consells vàlids en això. 
Hi ha un moment en el que -sense avís previ- un detall del camí, una pedra, un marge, alguna cosa, ens fa aturar, mirem enrera i ens plantegem si continuar o desfer el camí. Llavors, mitjançant una il·luminació incomprensible, prenem la decisió adequada i optem per continuar la nostra peregrinació o tornem als orígens. Només una cosa és certa: ja mai més res serà igual. També pot succeir que algú camini en sentit contrari pel nostre camí. Aquell és el moment de fer una parada, seure amb aquest altre caminant i explicar-nos les coses. Ell ens dirà què trobarem en el tros de camí que ha fet i nosaltres li hem d'explicar què ens hem trobat pel camí. En aquell moment, tots dos, tindrem una visió global del camí i podrem decidir què fem.
Bé, amiga meva, que les terres del Nord, les aurores i la Polar et guiïn. Que el teu camí sigui fructífer i enriquidor. Només tingues en compte una cosa: al final del camí no hi ha res, només hi ets tu i les teves circumstàncies. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada