dissabte, 12 de desembre del 2009

EL SOPAR DELS IL·LUSOS (2)

El dia 11 d'abril d'enguany us oferia una primera versió del "Sopar dels Il·lusos" en la que els personatges intentaven reclutar i adoctrinar adeptes. Ara, passats els mesos, penso que és bona hora de donar-vos una nova versió d'aquesta història. Aquesta podria ser una història intemporal -inclús podia haver passat ahir al vespre- i es diferenciaria de l'altra versió en uns trets fonamentals que queden prou palesos en la imatge que acompanya aquest post.
El cansament, la desconfiança, la mentida i les desercions han fet mal entre la Colla Pessigolla. També aquesta dinàmica de la fugida endavant -en caiguda lliure i sense control- ha tingut els seus efectes. Ara, els sopars -aquelarres d'autoafirmació- ja només serveixen per tal d'esbrinar quina és la condició moral i la posició de cadascun dels membres de la Colla Pessigolla. No, no tenen cap tipus de confiança entre ells. Una cosa són les coses que es diuen en els aquelarres i una altra -oposadament diferent- és el que diu la nimfòmana esquizofrènica davant de qui està de poques bromes. Dir les coses és molt fàcil, massa fàcil.
En aquesta ocasió, el Pescador de xanguet, aportarà nova informació -la que voluntària i conscientment li ha estat filtrada- per tal d'amenitzar aquest aquelarre de morts vivents (com a la imatge). No cal esperar més llums de qui no en té. Només cal esperar que, al voltant d'un sopar, puguin anar fent bullir l'olla. Una olla que cada vegada té menys aigua i que, si continua al foc, se li foradarà del cul. 
Aquesta vegada hi manca gent. N'hi ha que ja han declinat sotmetre's a una nova lobotomia i no creuen que el seu futur passi pels plors desconsolats - i impostats- de la nimfòmana esquizofrènica (fornicadora compulsiva en les seves estones lliures). Potser comencen a tenir clar que el seu futur passa per altres obediències i fidelitats. Saber que es té data de caducitat sempre és perillós, sempre aporta pressió. Tot, a la vida, és qüestió de temps i saben que estan en fals, el seu terra no és sòlid i, abans d'un any poden quedar-se sense terra en el que trepitjar. Temps, temps, temps.... cada vegada en queda menys. Potser aquest sigui el motiu de convocar els aquelarres: consolar-se mútuament del futur que els espera...
Properament us faré la tercera part. Potser en aquesta ocasió ho traslladaré a un dinar. Mentrestant, estic esperant que en Tapes em doni més idees i propostes sobre aquesta història del sopar. Estic segur que ho farà. Ja us en faré cinc cèntims.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada