Benvolguts amics,
us agraeixo molt les vostres paraules, molt!.
A tu, Libel·lula, només vull dir-te una cosa: quan escriguis, fes-ho amb el cor, sincerament, no pensis en el que pensaran els altres. Pensa en el que tu vols dir i diga-ho. I digues la veritat, el que realment penses. Potser et crearà algun enemic, però tindràs la consciència tranquil·la.
A tu, Crespúsculo (de los dioses?), amic, vull dir-te vàries coses: No penso marxar. Mai he marxat d'un lloc per la porta del darrera. Primer soluciono els meus problemes i després, i si així ho vull, marxo.
La vida és patiment i lluita per tal d'assolir objectius. Qui no té objectius no té vida i, aquests objectius, sempre impliquen lluita, molta lluita. Sempre m'he implicat molt en els projectes que he emprés. Quan un projecte ha deixat d'entusiasmar-me mai he viscut a l'ombra. He marxat i m'he dedicat a una altra cosa. Jo, en aquests moments, crec en aquest projecte malgrat els impediments que trobo pel camí fins el meu objectiu. Els entrebancs mai m'han desanimat, sempre m'han esperonat a lluitar més i més fort. Una persona, molt estimada, que malauradament pot ser que aviat m'abandoni, sempre m'havia dit que, allò que s'aconsegueix sense lluita i sense guanyar-s'ho, no té cap valor. Tenia raó. El valor d'una cosa rau en l'esforç invertit en la seva consecució , no en l'aparença externa. Mai s'ha de donar la volta a les coses, t'hi has d'enfrontar cara a cara. Potser el problema de tot plegat és que hi ha gent que vol aconseguir el mateix però sense esforç i aprofitant-se de l'esforç dels altres.
Tens raó, no he cregut mai ni crec en el ressentiment. El ressentiment sempre es gira en contra teu. El ressentiment només crea persones amargades (que es pensen que la resta també ho han d'estar). Buscar els tres peus al gat, buscar subterfugis i excuses per tal de continuar mantenint viu un tema que hauria de ser mort ja fa molt de temps, només incrementa la misèria humana de tot plegat. Espero que, qui pensi d'una altra manera, s'ho repensi i comprengui que les coses són com són i no com ens imaginem o voldríem que fossin.
La bona música i el bon whisky, amb mesura, sempre han estat els meus aliats (et deixes dues potes de la taula: les reunions festives amb els amics i les reunions, encara més festives, amb les amigues). No pretenc ser cap àngel ni que ningú cregui que sóc perfecte i meravellós. Tinc els meus defectes, molts, i algunes virtuts. Però és el que hi ha i quan compres el pack, el compres sencer. Només tinc la satisfacció de tenir la consciència tranquil·la i el fet d'intentar ser bona persona, no fent mal a ningú. Això és el que, en els moments difícil, em fa tirar endavant. Qui conegui la meva situació, tant familiar com professional, i sàpiga quina pesada càrrega he de suportar, no entendria que pogués aguantar tot això si tingués algun retret a fer-me o tingués algun dubte sobre la meva actuació. Jo sóc el meu crític més ferotge. No ho dubteu mai això. Sóc més benvolent amb el proïsme que amb mi mateix.
La venjança és meva, va dir el Senyor. Bé, algun dia ens ensenyarà el títol de propietat. La venjança no es busca desaforadament. L'oportunitat sorgeix quan menys t'ho esperes (a vegades, sense haver-hi d'intervenir). Només has d'esperar. "Espera sentado en el quicio de la puerta i veràs pasar el cadaver de tu enemigo". El que no diu aquesta dita és que es poden propiciar les circumstàncies. No es tracta de perseguir a ningú, qui mal fa, mal obté. Per ell mateix, sense que ningú l'ajudi.
T'agraeixo la consideració de "gran literat" que m'otorgues. Fa molts anys que escric i, en aquest bloc, només hi ha una petita part dels "meus fills", com en dic jo. Només hi ha els textos que, per la seva extensió, poden ser publicats sense cansar al lector. Tinc altres "fills" amb més de 200 pàgines que, per raons d'espai, no podré publicar mai en un bloc. En tot cas, estic força cofoi de que us agradi com escric. També et dic que, per a mi, no és determinant l'opinió del lector. Com ja he dit moltes vegades, jo escric per a mi i, per això, mai faig referència a situacions reals i a personatges que es puguin identificar amb persones reals. Les històries reals les guardo per a un diari en el que hi escric les meves vivències personals i que no està a la vista de tothom.
En relació a l'estrès que em comentaves (en conversa privada), només dir-te que per això estem els amics: per intentar alleugerir-lo. En aquest tema de l'estrès, en els diferents nivells d'intensitat, en tinc una mica d'experiència. Ja saps que em tens pel que necessitis. Només pensa que jo baso la meva vida, en relació als amics, en dos principis:
- Semper fidelis
- Never walk alone.
Algú pensara "ja està aquest, una altra vegada amb les seves xorrades". Bé, per a mi no ho són, és el que penso i com actuo en conseqüència.
Me'n vaig a dormir, amics, demà pot ser un dia dur i cada dia em deixen dormir menys.
Una abraçada a tothom.
us agraeixo molt les vostres paraules, molt!.
A tu, Libel·lula, només vull dir-te una cosa: quan escriguis, fes-ho amb el cor, sincerament, no pensis en el que pensaran els altres. Pensa en el que tu vols dir i diga-ho. I digues la veritat, el que realment penses. Potser et crearà algun enemic, però tindràs la consciència tranquil·la.
A tu, Crespúsculo (de los dioses?), amic, vull dir-te vàries coses: No penso marxar. Mai he marxat d'un lloc per la porta del darrera. Primer soluciono els meus problemes i després, i si així ho vull, marxo.
La vida és patiment i lluita per tal d'assolir objectius. Qui no té objectius no té vida i, aquests objectius, sempre impliquen lluita, molta lluita. Sempre m'he implicat molt en els projectes que he emprés. Quan un projecte ha deixat d'entusiasmar-me mai he viscut a l'ombra. He marxat i m'he dedicat a una altra cosa. Jo, en aquests moments, crec en aquest projecte malgrat els impediments que trobo pel camí fins el meu objectiu. Els entrebancs mai m'han desanimat, sempre m'han esperonat a lluitar més i més fort. Una persona, molt estimada, que malauradament pot ser que aviat m'abandoni, sempre m'havia dit que, allò que s'aconsegueix sense lluita i sense guanyar-s'ho, no té cap valor. Tenia raó. El valor d'una cosa rau en l'esforç invertit en la seva consecució , no en l'aparença externa. Mai s'ha de donar la volta a les coses, t'hi has d'enfrontar cara a cara. Potser el problema de tot plegat és que hi ha gent que vol aconseguir el mateix però sense esforç i aprofitant-se de l'esforç dels altres.
Tens raó, no he cregut mai ni crec en el ressentiment. El ressentiment sempre es gira en contra teu. El ressentiment només crea persones amargades (que es pensen que la resta també ho han d'estar). Buscar els tres peus al gat, buscar subterfugis i excuses per tal de continuar mantenint viu un tema que hauria de ser mort ja fa molt de temps, només incrementa la misèria humana de tot plegat. Espero que, qui pensi d'una altra manera, s'ho repensi i comprengui que les coses són com són i no com ens imaginem o voldríem que fossin.
La bona música i el bon whisky, amb mesura, sempre han estat els meus aliats (et deixes dues potes de la taula: les reunions festives amb els amics i les reunions, encara més festives, amb les amigues). No pretenc ser cap àngel ni que ningú cregui que sóc perfecte i meravellós. Tinc els meus defectes, molts, i algunes virtuts. Però és el que hi ha i quan compres el pack, el compres sencer. Només tinc la satisfacció de tenir la consciència tranquil·la i el fet d'intentar ser bona persona, no fent mal a ningú. Això és el que, en els moments difícil, em fa tirar endavant. Qui conegui la meva situació, tant familiar com professional, i sàpiga quina pesada càrrega he de suportar, no entendria que pogués aguantar tot això si tingués algun retret a fer-me o tingués algun dubte sobre la meva actuació. Jo sóc el meu crític més ferotge. No ho dubteu mai això. Sóc més benvolent amb el proïsme que amb mi mateix.
La venjança és meva, va dir el Senyor. Bé, algun dia ens ensenyarà el títol de propietat. La venjança no es busca desaforadament. L'oportunitat sorgeix quan menys t'ho esperes (a vegades, sense haver-hi d'intervenir). Només has d'esperar. "Espera sentado en el quicio de la puerta i veràs pasar el cadaver de tu enemigo". El que no diu aquesta dita és que es poden propiciar les circumstàncies. No es tracta de perseguir a ningú, qui mal fa, mal obté. Per ell mateix, sense que ningú l'ajudi.
T'agraeixo la consideració de "gran literat" que m'otorgues. Fa molts anys que escric i, en aquest bloc, només hi ha una petita part dels "meus fills", com en dic jo. Només hi ha els textos que, per la seva extensió, poden ser publicats sense cansar al lector. Tinc altres "fills" amb més de 200 pàgines que, per raons d'espai, no podré publicar mai en un bloc. En tot cas, estic força cofoi de que us agradi com escric. També et dic que, per a mi, no és determinant l'opinió del lector. Com ja he dit moltes vegades, jo escric per a mi i, per això, mai faig referència a situacions reals i a personatges que es puguin identificar amb persones reals. Les històries reals les guardo per a un diari en el que hi escric les meves vivències personals i que no està a la vista de tothom.
En relació a l'estrès que em comentaves (en conversa privada), només dir-te que per això estem els amics: per intentar alleugerir-lo. En aquest tema de l'estrès, en els diferents nivells d'intensitat, en tinc una mica d'experiència. Ja saps que em tens pel que necessitis. Només pensa que jo baso la meva vida, en relació als amics, en dos principis:
- Semper fidelis
- Never walk alone.
Algú pensara "ja està aquest, una altra vegada amb les seves xorrades". Bé, per a mi no ho són, és el que penso i com actuo en conseqüència.
Me'n vaig a dormir, amics, demà pot ser un dia dur i cada dia em deixen dormir menys.
Una abraçada a tothom.
Ho faré, escriuré. Obriré un bloc i ja et comunicaré l'adreça. Vull que siguis el meu crític més inflexible.
ResponEliminaMolt bona la teva contesta. Ja t'enviaré un correu per comentar-te un parell de coses en privat.
Un petó.