Aquesta tarda, una persona anònima (la seva adreça de correu electrònic era inventada, no es corresponia amb cap nom identificable i no ha signat el correu) em feia una única pregunta: perquè escrius?. Bé, no he contestat el correu i no ho penso fer. Respectaré el seu desig d'anonimat però li contestaré la pregunta.
Escric des dels 19 anys. Concretament des del 24 de gener de 1985. Aquell dia, vaig marxar de casa cap a un lloc a 1.300 Km. Sol, completament sol. Només portava quatre coses, roba, un bolígraf i una llibreta. No tenia en qui confiar i només podia parlar amb mi mateix. Vaig començar un diari i l'he continuat fins avui. Al principi, aquest diari, era una conversa amb mi mateix, una manera d'expressar emocions, cuites i de deixar constància de les meves vivències.
A mida que va passar el temps, vaig ampliar els horitzons i vaig començar a escriure sobre el que veia al meu voltant. Aquest diari m'ha acompanyat durant tots aquests anys per mig món. Ha vist de tot. Les diferents llibretes que el composen, són part de la meva vida. Les seves pàgines m'han vist fer de tot, han vist tots els meus estats d'ànim i han estat testimonis de tota una vida de lluita. Una pàgina en blanc és única. El que hi escrius és irrepetible. La vivència vista des del prisma del protagonista no admet discussió ni interpretació.
No pots enganyar una pàgina en blanc. Si ho intentes, t'enganyes a tu mateix. Llavors, el sentit últim de fer un diari, deixa d'existir. Un diari no deixa de ser una confessió escrita, una manera de confessar els nostres pecats. Passat el temps, el rellegim i ens atorguem a nosaltres mateixos l'absolució o ens imposem una penitència. Nosaltres, amb les nostres pròpies paraules, ens convertim en els nostres propis jutges. Sempre s'ha de deixar passar un temps entre el moment en el que escrivim la vivència i en el que la rellegim. Una vegada atorgat el perdó o imposada la penitència, el nostre subconscient descansa alleugerit. Tinguem en compte que confessar-se davant un capellà no deixa de ser un acte d'alleugeriment davant la nostra consciència.
L'ésser humà necessita buidar de tant en tant la seva consciència i, en un principi utilitzava els confessors de l'Església, posteriorment ho va substituir pels psiquiatres. Jo utilitzo el sistema de l'auto-confessió. Potser és un mètode d'estar per casa, però efectiu i discret. D'aquí l'origen del meu diari.
Durant tot aquest temps, m'ha funcionat aquest sistema. Amb el pas dels anys escriure s'ha convertit en una pràctica mecànica però humana i sentimental. He "ampliat el negoci" i ara escric sobre qualsevol tema. Tinc un munt d'articles, relats... fins i tot una novel·la inèdita. Ho faig millor o pitjor, però això no ho he de decidir jo i no escric per a tenir un estil impecable. Escric per plaer, per a mi mateix. Mai el meu objectiu ha estat escriure pels altres. M'importa ben poc si als altres els agrada o no la meva tècnica, el meu estil i els temes que proposo. Amb els meus escrits no intento caure bé ni malament, només donar-ho tot. Això es pot traslladar a tots els aspectes de la meva vida.
Perdoneu, faré un petita pausa... ara estic sentint una cançó que m'encanta: "Tu frialdad" del grup Triana.
(...)
Ja hi torno a ser. L'he repetit 3 vegades. M'encanta...
Escriure em fa lliure i ho continuaré fent mentre en tingui ganes i constitueixi un plaer. Escriure no ha de ser mai una obligació. Les ganes d'escriure venen en els moments més insospitats. Sempre porto a sobre una llibreta en la que hi anoto els apunts bàsics sobre un tema que em ve al cap. Desprès, quan tinc un moment de tranquil·litat, desenvolupo el tema i li dono forma. D'aquesta manera construeixo aquest bloc i altres que tinc. No els busqueu, no els trobareu. Aquells formen part de la meva privacitat. Només hi ha una persona que els podria localitzar, però em penso que ni ella es va adonar que li vaig donar l'adreça (si, tu...tu!!. Allò és un petit racó personal i intransferible on afloren els sentiments més íntims i on reflexiono amb mi mateix sobre les estratègies que cal emprar en cada situació o circumstància.
Aquest bloc és la recopilació d'articles d'altres blocs que tenia des de fa anys. Com us deia, en tinc un parell més que no són públics. També tinc altres escrits que, atès el seu volum i la seva temàtica, no puc publicar en un bloc. Si algú està interessat en veure'n algun, només m'ho ha de demanar i li trametré per correu electrònic.
Bé, és tard i, em penso, ja he contestat la pregunta. Només vull afegir una cosa: a tu, anònim, escriu, prova-ho i sempre més ho faràs.
Una abraçada i gràcies pel teu correu.
Escric des dels 19 anys. Concretament des del 24 de gener de 1985. Aquell dia, vaig marxar de casa cap a un lloc a 1.300 Km. Sol, completament sol. Només portava quatre coses, roba, un bolígraf i una llibreta. No tenia en qui confiar i només podia parlar amb mi mateix. Vaig començar un diari i l'he continuat fins avui. Al principi, aquest diari, era una conversa amb mi mateix, una manera d'expressar emocions, cuites i de deixar constància de les meves vivències.
A mida que va passar el temps, vaig ampliar els horitzons i vaig començar a escriure sobre el que veia al meu voltant. Aquest diari m'ha acompanyat durant tots aquests anys per mig món. Ha vist de tot. Les diferents llibretes que el composen, són part de la meva vida. Les seves pàgines m'han vist fer de tot, han vist tots els meus estats d'ànim i han estat testimonis de tota una vida de lluita. Una pàgina en blanc és única. El que hi escrius és irrepetible. La vivència vista des del prisma del protagonista no admet discussió ni interpretació.
No pots enganyar una pàgina en blanc. Si ho intentes, t'enganyes a tu mateix. Llavors, el sentit últim de fer un diari, deixa d'existir. Un diari no deixa de ser una confessió escrita, una manera de confessar els nostres pecats. Passat el temps, el rellegim i ens atorguem a nosaltres mateixos l'absolució o ens imposem una penitència. Nosaltres, amb les nostres pròpies paraules, ens convertim en els nostres propis jutges. Sempre s'ha de deixar passar un temps entre el moment en el que escrivim la vivència i en el que la rellegim. Una vegada atorgat el perdó o imposada la penitència, el nostre subconscient descansa alleugerit. Tinguem en compte que confessar-se davant un capellà no deixa de ser un acte d'alleugeriment davant la nostra consciència.
L'ésser humà necessita buidar de tant en tant la seva consciència i, en un principi utilitzava els confessors de l'Església, posteriorment ho va substituir pels psiquiatres. Jo utilitzo el sistema de l'auto-confessió. Potser és un mètode d'estar per casa, però efectiu i discret. D'aquí l'origen del meu diari.
Durant tot aquest temps, m'ha funcionat aquest sistema. Amb el pas dels anys escriure s'ha convertit en una pràctica mecànica però humana i sentimental. He "ampliat el negoci" i ara escric sobre qualsevol tema. Tinc un munt d'articles, relats... fins i tot una novel·la inèdita. Ho faig millor o pitjor, però això no ho he de decidir jo i no escric per a tenir un estil impecable. Escric per plaer, per a mi mateix. Mai el meu objectiu ha estat escriure pels altres. M'importa ben poc si als altres els agrada o no la meva tècnica, el meu estil i els temes que proposo. Amb els meus escrits no intento caure bé ni malament, només donar-ho tot. Això es pot traslladar a tots els aspectes de la meva vida.
Perdoneu, faré un petita pausa... ara estic sentint una cançó que m'encanta: "Tu frialdad" del grup Triana.
(...)
Ja hi torno a ser. L'he repetit 3 vegades. M'encanta...
Escriure em fa lliure i ho continuaré fent mentre en tingui ganes i constitueixi un plaer. Escriure no ha de ser mai una obligació. Les ganes d'escriure venen en els moments més insospitats. Sempre porto a sobre una llibreta en la que hi anoto els apunts bàsics sobre un tema que em ve al cap. Desprès, quan tinc un moment de tranquil·litat, desenvolupo el tema i li dono forma. D'aquesta manera construeixo aquest bloc i altres que tinc. No els busqueu, no els trobareu. Aquells formen part de la meva privacitat. Només hi ha una persona que els podria localitzar, però em penso que ni ella es va adonar que li vaig donar l'adreça (si, tu...tu!!. Allò és un petit racó personal i intransferible on afloren els sentiments més íntims i on reflexiono amb mi mateix sobre les estratègies que cal emprar en cada situació o circumstància.
Aquest bloc és la recopilació d'articles d'altres blocs que tenia des de fa anys. Com us deia, en tinc un parell més que no són públics. També tinc altres escrits que, atès el seu volum i la seva temàtica, no puc publicar en un bloc. Si algú està interessat en veure'n algun, només m'ho ha de demanar i li trametré per correu electrònic.
Bé, és tard i, em penso, ja he contestat la pregunta. Només vull afegir una cosa: a tu, anònim, escriu, prova-ho i sempre més ho faràs.
Una abraçada i gràcies pel teu correu.
Hola!
ResponEliminasóc qui t'ha enviat un correu preguntant pel motiu que escrivies. Ara, amb més calma he llegit tots els teus articles i he vist que tots tenen un punt de tendresa. Els més antics estan carregats de sentiments i són preciosos. He vist que hi ha una segona etapa la que et concentres en el teu llibre i una tercera en la que retornes als orígens. M'encanta com escrius, no per l'estil, pels sentiments que transmets a través dels teus articles. Si m'ho permets, et faré algun comentari més al teu bloc.
Un petó.
Hola Mazinger,
ResponEliminaEspero que el wiskey i la bona música t'hagin permès repensar la posibilitat de deixar-ho tot i tornar a la teva empresa. Et necessitem!!!.La vida, amb resentiment no val res, i tú no en tens de resentiment. Però a pesar que les circumstàncies que pateixes ens han regalat un gran literat, un consell: no deixis la venjança per demà...si la pots gaudir avui.
Acabo amb un poema:" Nada sucede dos veces.Ningún día se repite, ni dos noches son iguales, ni dos besos parecidos, ni dos citas similares.Entre sonrisas y abrazos, verás que la paz se fragua, aunque seamos distintos, cual son dos gotas de agua".
Bona nit, amic.