José Antonio Labordeta ha mort. Amb ell moren moltes coses però d'altres -com una vida marcada per ser viscuda amb dignitat- mai moriran. Professor, cantautor i polític (a estones), és una d'aquelles persones que admires pel que fan i pel que no fan. Persona senzilla, exempta de qualsevol pretensió i que deia les coses pel seu nom, va aconseguir fer el que molts de nosaltres voldríem fer: Engegar a la merda a un polític en el Sancta Santorum de la política, al Parlament de l'Estat espanyol.
Segurament aquest bon home tenia "pèl al pit" i no l'havia perdut arrossegant-se. No el veig arrossegant-se com un llimac -sí, un llimac d'aquests que parlava en posts anteriors- darrera de qualsevol mindundi vingut a més, darrera de cap nou ric circumstancial, d'aquells que avui hi són i demà ja no.
Recordo amb molta simpatia i tendresa aquella sèrie de TV "Un país en la mochila" en el que ens mostrava -d'una forma senzilla i amb la gent senzilla- els racons més pintorescs d'aquesta pell de brau. El seu èxit era aquest: La senzillesa, la naturalitat, el dir les coses com són, no estar sempre pendent de quines coses seran més populars o no.
Bé, aquest només era un post "d'urgència". Només un petit homenatge a un home bo i digne (d'aquells que avui costen tant de trobar). Descansi en pau!!!
No sé qui és aquest home, però si era com el defineixes, em sap greu no haber-ne sentit a parlar. Falta gent amb ètica en aquest món. Es troba a faltar la gent com cal, cada dia més.
ResponEliminaSenzillesa, naturalitat, dignitat, dir les coses pel seu nom, ... sona molt bé.
Que descansi en pau doncs!
He pensat que t'agradaria llegir-ho:
ResponEliminahttp://rebaixes.blogspot.com/2010/09/en-el-deces-de-labordeta.html
Molt maco!!!
ResponEliminaAmb una sensibilitat parella a la teva.
Un pató.