dimecres, 23 de març de 2011

FENT AMICS

Avui algú em deia "tu sempre fent amics". Doncs sí! Si a dir la veritat, a posar les coses en el seu lloc en diuen "fer amics", jo sempre faig amics. Algun problema? Tot plegat, què puc perdre? Francament, allò que puc perdre, a hores d'ara, ja m'importa ben poc perdre-ho. Val, sí, potser alguna vegada sóc massa directe i als anormals els dic a la cara que són uns anormals. No hauria de ser motiu de reconeixement un exercici de sinceritat tan gran?
Bé, la setmana discorra prou bé. Entre els que es volen fer els emprenyats i no en saben (amb el consegüent ridícul posterior), els que són "mongos" de naixement (i que ja no tenen més remei que fer conviure amb la seva mancança) i els que van confessant la seva inseguretat i inestabilitat per les cantonades (fins i tot ho confessen al primer que passa per allà), ja tinc tema per setmanes. Passar d'una pretesa -obligada i dignificant- indignació al "corre, corre" és tot un (amb la consegüent baixada de pantalons i exhibició pública de feblesa i submissió). Veure com n'hi ha que tenen temps de pensar en gilipollades i d'intentar escriure frases pretesament enginyoses -amb referència i una defensa, inconscient, d'altres que podria donar què pensar, per qui volgués lligar caps- però que només venen a demostrar inseguretat i inestabilitat -animaló!!!-, és un espectacle vomitiu.
M'encanta que passin aquestes coses. Finalment, algú descobrirà que el "corre, corre", que les genuflexions i reverències, que la demostració de submissió i subordinació incondicional només serveix per una cosa: per ensenyar-li el llautó a l'enemic i que aquest s'aprofiti d'aquesta feblesa provocada i adquirida. S'aproximen temps de corredisses, de cadires que es mouen i de pujades i baixades sobtades. Res de nou, ja era previsible que passés. Les coses, benvolguts amics i companys -ara algú ja fa servir aquest terme, presa del síndrome d'Estocolm o d'una abducció sobtada- són com són per un motiu: han de ser així. No té res a veure el volum de la bava excretada, el número de genuflexions practicades -bé, sempre pots tenir millors abdominals o altres muscles-, la quantitat de "sí senyor" dits i proclamats a contracor, el nivell de dignitat sacrificada i el número de sodomitzacions permeses i entomades. El que importa, en darrer terme, és sortir indemne de la crema i de la manera més digne. La resta? La resta no val per res, nomes per anar passant. Indignament, però passant.

2 comentaris:

  1. Dilluns passat, amb només 10 minuts (com a màxim!) de parlar amb un desconegut, vaig aconseguir que al vespre, al tornar-me a veure, em digués: "No estoy enfadado, te odio pero no estoy enfadado. Te arrancaría el corazón, te lo enseñaría en mi mano y después lo tiraría y lo pisaría". Tot això m'ho va dir al mig del carrer, amb la porta oberta d'un bar i amb el meu home al costat!

    Això sí que és fer amics!

    ResponElimina
  2. Hola guapetona!
    Bé, vas bé. D'aquí un temps perfeccionaràs la teva tècnica i ja t'odiaran només veure't.
    Un pató

    ResponElimina