SITUACIONS MILLORS I PITJORS

Cap situació és tan greu 

que no sigui susceptible d'empitjorar.

Frederic II

"Sentia al moll de l'os la traïció de Laertes. Era com qui sent que s'acosta la humitat de la pluja, com qui intueix la tempesta abans que arribi. No li fa res, ja estava preparat des de feia temps. La seva ànima ja havia fet espai per l'estilet que l'havia de travessar. Era un estilet amic, conegut, gens estrany. Només li sabia greu una cosa: que no tingués el valor de clavar-li de front  -mirant-lo als ulls- i hagués de sentir la punxada a les carns dorsals."

Aquest és un fragment d'un relat que vaig escriure fa unes setmanes que es diu La negació del valor. Ara estic embrancat en un nou recull de relats i això em priva d'escriure tant com voldria al bloc. Per sort, en altres àmbits, cada dia sento que potencien més el fet que les meves prioritats esdevinguin més tendents a la producció creativa que a sostenir un altra tipus de fantasia que no té cap tipus de futur.

Em preparo per afrontar els idus de març. Serà una situació força curiosa i molt perillosa (per alguns). Coses a perdre? Cap. Una nova edició de El cambrot del germans Marx està a punt d'esdevenir. Una magnífica simbiosi del Síndrome d'Estocolm i Mentider compulsiu serà escenificada i em tindrà com a espectador -ja curtit en aquestes batalles surrealistes- pacient i impassible. Una vegada més veurem el joc de "on està la boleta?", propi dels trilers de la Rambla però que, per antic i cutre, ja no encanta a gairebé ningú. Només algun cap buit, provist només d'un cigró que rebota en aquella cavitat que hauria d'ocupar el cervell, es creu les bajanades il·lusòries -repetides mil vegades i de la mateixa manera- que constitueixen el discurs d'aquests aquelarres d'anormalitat. És com una convenció-concurs de disminuïts en la que es fa exhibició de la mancança i es compara la pròtesi que intenta substituir l'òrgan natural, en aquest cas, la intel·ligència. 

No em perdria per res del món com desplega les seves plomes aquell gall d'indi de jardí  amb tendència natural a posar-se vermell (no sé si d'excitació o de vergonya) -tot presència, però sense que ni la seva carn sigui aprofitable- davant d'un munt de velles xarugues i altres lobotomitzades vàries (no li seria possible fer-ho amb gent mínimament intel·ligent). Tot té la seva tàctica i una de molt bona per gaudir d'aquests moments surrealistes i onírics es posicionar-se en un racó amb visió panoràmica de tot el que succeeix i fixar-se en els moviments -com si fossin una (patètica) dansa- d'aquells que es pensen que, mitjançant promeses vanes i fàtues, els solucionaran alguna cosa. La seva cara d'il·lusió, davant de la verborrea -ni continguda ni mesurada- d'aquells que només poden oferir fum per vendre, és tot un poema i una visió de la degeneració de la raça humana. Van passant d'un venedor de fum a un altre com si aquesta ronda els fes agafar força (fum) per aguantar uns dies més. M'imagino la cara d'aquells a qui revenen, posteriorment, aquest fum!!! En el fons, crec que això només és possible per un motiu: per una voluntat irrefrenable de creure's que alguna cosa pot millorar.

Bé, ho deixo. Vaig a fer un relat de tot això. Esperaré a tenir mes detalls, postures, expressions, cares, moviments i frases "genials" (les ocurrències "genials" tampoc són rebutjables). Ara, de moment, vaig a gaudir del cap de setmana. Per cert, aquesta tarda m'he tallat el cabell i ara tinc aquella sensació plaent -molt pròxima a l'orgasme- de passar-me la mà pel clatell i notar el cabell curt i eriçat. Un plaer, un petit plaer!!!