PARE

 Un bon pare val per cent mestres.

Jean Jacques Rousseau

Hi ha dies en els que escriure un post és quelcom més que deixar volar la imaginació o parlar de coses que són canviants com ho pot ser el vent o el temps. Avui és un d'aquests dies en els que parlo de Persones -amb P majúscula- reals. Aquestes línies, aquestes paraules són les més difícils d'escriure però les que més satisfaccions em proporcionen.

Ara he de recordar -mai el maleiré amb l'oblit- el meu pare. No, no ho faig avui, aprofitant l'avinentesa del Dia del Pare. Per mi, tots els dies són d'ell. Ho faig per un motiu: ahir vaig pujar a la muntanya i avui he anat a conversar una estona amb ell. Hi he anat d'hora -cap a les 8 del matí-, després d'una passejada amb la fresca de primera hora. El silenci d'aquella hora convidava al record i a la reflexió i no he volgut perdre l'oportunitat de rememorar les passejades que havíem fet junts pels camins d'aquestes muntanyes. Aquestes passejades eren moments de conversa i de silenci, de confessions i de consells sempre savis.

No era una persona instruïda però era una persona sàvia. Tenia la saviesa de qui van passar la guerra, la fam de la postguerra i moltes hores de treball per fer-se a sí mateix. Era una persona endurida en el patiment i sabia apreciar les coses petites, aquelles a les que algú que hagués viscut una vida regalada no hi faria cabal. Tenia un sentit de la fidelitat, de l'amistat i de la lleialtat tan desenvolupat i intens, comparable a la duresa amb la que considerava o valorava a aquells que fan de la mentida, de la traïció i de la deslleialtat la seva conducta i bandera.

Com deia al principi, avui m'he arribat a veure'l i conversar amb ell. Els seus consells sempre em van ser de molta utilitat i era un confessor comprensiu i generós. Darrerament, moltes coses passen pel meu cap i necessitava que ell em donés, com sempre ho havia fet, la seva visió del problema i de les diferents solucions aplicables. En entrar al panteó familiar, m'ha semblat -digueu-me ruc, visionari, maniàtic...El que vulgueu!- la sensació de que no estava sol. Una nova energia, un nou aire, una nova atmosfera s'ha apoderat de mi, fent-me sentir novament la seva companyia. 

Després d'una hora de conversa i reflexió, he marxat de tornada cap a casa. El problema ja té solució. És una solució simple -tan simple com el consell que he rebut-, una solució ràpida, una solució eficaç. Sens dubte, la millor de les solucions. He aprofitat aquest retorn a la llar per recordar aquells anys joves, en els que tens la visió del pare com algú indestructible, immutable en el temps i que té el do de la eternitat. El pas dels anys et descobreix que la vida és curta, massa curta, per perdre el temps en coses fútils i grandiloqüents que no arriben mai a donar-te la satisfacció de les petites coses, de les coses nímies però transcendents.

Aquest dies, lluny del brogit, em resulten molt beneficiosos i em reforcen física i moralment. Crec que ara és el moment d'incrementar més la meva presència per aquestes contrades -de fet, estar enmig d'aquest brogit , amb tota la resta de connotacions i circumstàncies que comporta, em provoca autèntic fàstic i un rebuig  molt intens- i el moment òptim per deixar de banda totes aquelles coses que ja no em motiven  i que ja no desperten en mi cap altre sentiment que no sigui la indiferència més absoluta.

Potser, demà més.