diumenge, 27 de març de 2011

LLÀGRIMES DEL CEL.

Mostrar-se espantat sense motiu aparent 
és donar a conèixer que es té raó per témer.
Luci Anneo Séneca

M'he llevat mig destrempat. El canvi d'hora i aquesta pluja tènue, però persistent, m'han deixat espès. El cel deixa anar les seves llàgrimes per aquells que pateixen (això vaig llegir en un llibre oriental). De tant en tant, s'endevina una ullada de sol com si volgués guanyar-li la batalla a la foscor. Potser d'aquí a una estona tornarà a brillar.
Encaro una nova setmana durant la qual, francament, preferiria quedar-me a casa. No és el volum de coses que he de fer -cada vegada menys i amb menys ganes-, sinó aquesta desagradable sensació d'estar marejant la perdiu per res, sense motiu lògic i pràctic. Aquesta sensació de passar-me la vida fent brindis al sol i iniciant projectes sense cap sentit, només per donar satisfacció immediata a gent que sé que mai acabarà d'estar satisfeta. El que m'entristeix més és que n'hi hagi que encara augmentin aquesta sensació servil comprometent-se amb gent amb la que no hi ha d'haver cap compromís. Bé, ja s'ho faran. Potser sense aquesta permanent adquisició de compromisos gratuïta no podrien viure o no es podrien sentir realitzats (això sí, emmerdant a tothom amb el seu "despreniment" i "excelsa magnificència").
Ha parat de ploure i sembla ser que encara sortirà el sol. Tinc ganes de que s'estabilitzi el temps i -ara que al vespre tindré més hores de sol- poder començar a fer coses al jardí. Treballar manualment sempre ha sigut una necessitat que ara satisfaig a través de la jardineria i el bricolatge avançat. És una manera de desconnectar i no pensar en res més (o, ocasionalment,  reflexionar sobre un tema concret sense ser molestat). D'altra banda, també és una manera d'alliberar energies contingudes i cada vegada em costen més de reprimir. Però, el que més m'estimula a treballar al jardí o fent petites -a vegades no tan petites- reparacions a casa és aquesta sensació d'estar fent el que vull, com vull i quan vull, sense oblidar que sóc jo qui en recull els beneficis del meu esforç. Ja en tinc prou d'anar aplanant el terreny per tal que d'altres corrin a ficar cullerada en els projectes quan falten dos segons per acabar-se i quedin com els grans gurus i aconseguidors. Qui vulgui peixos, que és mulli el cul i s'ho treballi!!!!
Ho deixo. Sembla que ha sortit definitivament -de moment, ho sembla- el sol i encara podré fer alguna coseta de profit.

4 comentaris:

  1. Em sonen tan aquestes sensacions que té...li envio des de lluny una mica de la meva energia però,dispensim que no sigui tota,ja que jo també la necessitaré.

    ResponElimina
  2. Benvolguda Maria,
    t'agraeixo molt aquesta energia que m'envies. Ja sap que si en necessita, té la meva és seva.
    Un petó!

    ResponElimina
  3. Esper que l'estona al jardí retés. Sinó, ja saps, les plantes i els arbres tenen una paciència infinita i t'esperaran.

    També esper que el dia d'avui no fós tan dolent com temies. Lo bo -i també lo dolent- de les sensacions és que són sempre transitòries.

    ResponElimina
  4. Hola Xicarandana, bonica!
    El jardí sempre em proporciona aquell contacte amb les coses autèntiques que, de tant en tant, em resulta necessari.
    Al final, les coses més simples sempre són les més satisfactòries.
    Un petó!!!

    ResponElimina