dissabte, 12 de març de 2011

PLOU, PLOU, PLOU....

Hi ha paraules que s'eleven com el fum 
i d'altres que cauen com la pluja.
Marquesa de Sévigné (1626-1696)

Plou, cau aigua del cel. Així començava jo un microrelat, ja fa uns quants anys. Vaig arribar a publicar el microrelat però aquesta frase introductòria va caure del text. "És una redundància innecessària", em va dir la editora. Doncs bé, traiem-la, vaig pensar jo -més interessat en publicar el microrelat que en conservar-ne la forma original- mentre calculava si hi cabria algun altre microrelat en l'espai que -generosament- m'havien concedit en aquell recull de microrelats. 
Han passat els anys i aquell desfici -bé, obsessió- per publicar alguna cosa ha minvat. No escric pels altres. Ho faig per mi i només deixo que els altres puguin gaudir-ne (o no). Com deia en post anterior, avui m'he llevat d'hora. El soroll de la pluja m'ha despertat i, a hores d'ara, encara plou. Tot el dia plovent, sense poder sortir a treballar al jardí. Ara és època de preparació per l'esclat  de vida que tindrà lloc en breu -ja s'acosta la primavera- i no puc treballar-hi. Quan acabi de ploure, la terra serà molla i tampoc podré fer-hi res. Només puc esperar. 
Una de les coses que he aprés en aquests darrers anys és saber esperar. Tot requereix una espera pacient i preparatòria. També pot ser una espera enriquidora i que diversifiqui o dispersi les nostres energies mentre no es produeix l'esclat definitiu. Avui llegia -de tant en tant faig una pausa d'escriure- unes anotacions de fa anys (és quan he vist la frase que obre aquest post) i m'ha vingut al cap un personatge que havia creat. Sota la protecció de la seva bogeria es permetia fer tot allò que la societat considerava incorrecte, no desitjable o no ajustat als tipus normalitzats de ciutadà model. Potser recuperaré aquell personatge. No vaig publicar cap de les seves històries -breus però intenses i amb una certa moralina- i avui he recuperat la carpeta en la que les tinc arxivades. Estan picades amb màquina d'escriure i algunes presenten alguna correcció posterior feta a mà. Aquestes estan escrites en castellà -les hauria de traduir- però és molt curiós com en són d'actuals les seves temàtiques. M'ho plantejaré.
De moment, vaig a descansar una mica. Vull veure com va el tema del terratrèmol, del tsunami, de la central nuclear i de tot el desastre del Japó, país i civilització que admiro des de fa molts anys. Un record -i admiració per la seva actitud davant l'adversitat- per a tots ells.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada