PASSIONS I RITUALS

Pren-t'ho amb calma. La teva edat només t'interessa

apassionadament a tu. L'altra gent ja té els seus problemes.

Dorothy Parker (escriptora nord-americana)

Aquest serà un post força embolicat, ho veig a venir. Hi ha molts tipus de passions: afectives, de setmana santa (en aquesta imatge, Ponci Pilat rentant-se les mans), gormandes, vitals, etc. Totes impliquen sentiments intensos i molt accentuats i un quota força elevada d'irracionalitat. 

Aquest matí he redescobert aquesta frase de la Dorothy Parker i aquesta tarda he rellegit el seu relat Big blonde (La gran rossa). Magnífica la Dorothy! Una mostra de la seva genialitat és la frase del seu epitafi (gravada en el contenidor de les seves cendres): Excuse my dust (Perdonin per la pols). Aquesta capacitat de riure's de tot plegat és el que fa lliures a les persones, és el que els atorga aquell punt d'irreverència que els fa sublims. 

Molts no saben entendre o veure aquesta passió vital com una cosa bona i pretenen seguir aquell ritual del "que no se sàpiga, que no traspassi". La seva cara de sorpresa inquisidora i recriminatòria és el que denota en ells un punt de "ho faria -de fet, em moro per fer-ho- però no m'hi atreveixo". Quina pena, quina vida més patètica i reprimida!

Ara ha començat el ritual del despropòsit. Són dies de comiats -alguns no volguts, malgrat pugui semblar el contrari- i dies que precedeixen -poden servir d'entrenament- per comiats més massius. La vida és dura, llarga i dura... x... la vida! (Ho sento, ha sigut un acte reflex). Veig moviments -que m'importen ben poc, francament- d'éssers miserables, que viuen la seva patètica vida en coves amagades i que no s'atreveixen a mirar al sol. Algú el va explicar que el sol els cremaria i els deixaraia cecs. Ningú els va explicar que aquest mateix sol és el que fa veure clares les coses i el que crea la vida. Només cal no mirar-lo directament. Els sap molt de greu quan algú -mortal com ells- surt de la cova i veu la vida tal com és, amb tots els seus colors, els seus matisos -aquells dels que parlava ahir- i els seus clarobscurs. Bé, només cal observar-los i analitzar com n'és d'exitosa la seva vida!

Ara estic expectant. Estic molt interessat -tampoc és que em preocupi massa, potser la preocupació no hauria de formar part del meu patrimoni- en veure la reacció (aquella sinergia d'acció/reacció) de Los nins fantàstics. Una enrabiada amb plors impotents? Això, en els meus temps, s'acabava amb un parell de clatellades i a dormir. Ara no, ara són molt civilitzats (així els va la fira).

Passions i rituals, construïdes sobre una base molt inestable: la naturalesa humana. Mira que n'és de complicada aquesta combinació de passió i rituals apresos i transmesos de generació en generació. Potser en això rau la originalitat de cada ésser humà, la seva singularitat i la seva meravellosa imperfecció (qui decideix què és perfecte i què no ho és?). El dia que no siguem imperfectes s'haurà acabat la raça humana. 

He començat un altre post. No sé si l'acabaré avui. De moment, l'he titulat Reputacions. Potser li canviaré el títol. Això, sens dubte, també forma part de la meva imperfecció humana, molt humana.